ARA divendres 10 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Ones i onades 

Albert Pla Nualart 

Els altaveus de les platges de Barcelona es van passar ahir el dia bramant consells davant "l'ona de calor". I propagant, alhora, una onada potser més perillosa: la que iguala català i castellà allà on tenim perfil propi. La distinció ona/onada és un tret peculiar del català que erosionem tant quan en fem servir només una com quan les utilitzem com si fossin sinònims perfectes. I és lògic que a la platja les confonguem, perquè totes dues descriuen el moviment del mar, però fins i tot aquí l'ona, més petita, puja i baixa, mentre que l'onada, com un gran llençol, oscil·la en un eix més horitzontal. En tot cas, cap català sensible pot deixar d'arrufar el nas quan sent coses com "onada expansiva" o "ona de calor". I és un signe d'incultura confondre la longitud d'ona, un fenomen elèctric, amb l'oceanogràfica amplitud d'onada. En el món invisible de la física, parlem sempre d'ones (en castellà ondas ): de les hertzianes de la ràdio -curtes, mitjanes o llargues- i de totes les relacionades amb la propagació del so en un medi. Tenim la sísmica, que no podem confondre amb l'onada solitària del tsunami. I també l'ona verda, el sistema de coordinació que permet a un cotxe cobrir un trajecte ple de semàfors sense aturar-se. Enfront del moviment ondulatori de l'ona, l'onada es mou fent envestides, com certes campanyes de publicitat. Patim, ara mateix, a més de la de calor, una onada de turistes, i seria bo que l'ajuntament no l'accentués parlant un català tan foraster.

ONA / ONADA / ONDA
Les paraules ona i onada són sinònimes quan fan referència al moviment oscil·latori de les aigües de la mar: ›Una ona enorme tombà l'embarcació. 
 o bé: › Una onada enorme tombà l'embarcació. 
Però s'usa exclusivament la paraula ona per a referir-se, en àmbits tècnics, al concepte fisicomatemàtic que descriu un fenomen ondulatori:
› S'anomena ona sonora el mitjà de propagació del so en un medi. 
› Esta part de l'edifici no ha quedat afectada per l'ona expansiva de la bomba. 
En canvi, s'utilitza la paraula onada per a designar figuradament allò que es mou a envestides:
› Dos indigents han mort a causa de l'onada de fred que es va produir la setmana passada. 
› S'espera que una onada de turistes s'acoste a les nostres platges durant este pont.
I, finalment, amb la paraula onda s'indica que alguna cosa és ondulada:
› Els cabells li fan ondes.
› La vora de la cortina fa ondes.
gva.es 

(imatge: amareway.org)

"falsos amics"

Mots estrangers semblants però diferents 

Núria Puyuelo 
"Les paraules ‘agenda', ‘bomber' i ‘casual' s'escriuen igual en català i anglès però tenen significats diferents" 
Punt Avui, dimarts 17 de juliol del 2012
elpuntavui.cat

Si la setmana passada parlàvem dels falsos sinònims, avui és el torn dels falsos amics. I qui són aquests amics deslleials? Són paraules de dues llengües diferent que tenen una forma molt semblant o idèntica però que volen dir coses diferents, i que els parlants les utilitzen erròniament com a equivalents. La semblança entre els dos mots prové del fet que comparteixen la mateixa etimologia però a diferència d'altres paraules han seguit una evolució semàntica diversa. Per això trobem una gran quantitat de falsos amics entre les llengües romàniques. Com és sabut, l'anglès compta amb una gran influència romànica i, per tant, amb diversos mots que comparteixen l'etimologia amb el català. Per la seva banda, el català en els últims anys també ha pres de la llengua anglesa una gran quantitat d'anglicismes, i és per aquest motiu que entre les dues llengües s'han format molts falsos amics, que els estudiosos i els traductors de l'anglès coneixen prou bé.
Un exemple seria actually en anglès i actualment en català. Actually significa “de fet, en realitat” en català, un significat ben diferent del mot actualment. Així la conversa “Are you here on holiday? No, I'm actually living here now” l'hem de traduir per “Estàs aquí de vacances? No, de fet, ara visc aquí”, i no “No, *actualment, ara visc aquí” (exemples extrets del Diccionari de paranys de traducció anglès-català, 1999).
Un altre cas seria els adjectius constipated i constipat, que en anglès vol dir anar restret, mentre que en català significa estar refredat.
Els significats del mot argument tampoc coincideixen exactament en les dues llengües. En totes dues ens servim d'arguments per expressar la nostra disconformitat en una qüestió, però en anglès argument també vol dir “discussió, disputa” (per exemple, “I had an argument with Mary”, “Vaig tenir una discussió amb la Maria”), mentre que en català parlem de l'argument d'una pel·lícula, quan els anglesos en aquest cas utilitzen la paraula plot (“I didn't like de plot of this book at all”, “No m'ha agradat gens l'argument d'aquest llibre”). Pel que fa a altres llengües romàniques, en francès el mot truite només es refereix a la truita de riu, mentre que de la truita d'ou en diuen omelette.

Els verbs atterrir i aterrir també s'assemblen molt, però en francès el verb significa “aterrar” i en català, “tenir por”.

(imatge: yourlifeyourway)

Fermer vol dir “tancar” i no “fermar” com algú es podria pensar, i pourtant significa “no obstant això” i no “per tant”.
D'altra banda, en italià els mots imbarazzo i embaràs tampoc volen dir el mateix, tot i la seva semblança fonètica. Imbarazzo vol dir “confusió, desconcert” i l'embaràs es tradueix com la gravidanza.
Dos falsos amics més són els verbs guardare i guardar, que en italià vol dir “mirar”, per exemple “guardare per la finestra”, i en català “desar”. Entre el castellà i el català també hi ha tota una sèrie de falsos amics, però en general no ens suposen un problema perquè en principi sabem més de castellà que d'altres llengües. Seria el cas, per exemple, de trigo en castellà (“blat”) i trigo en català, del verb trigar, i bordar en castellà (“brodar”) i bordar en català (“ladrar”).

"falsos sinònims"

No tots els sinònims volen dir el mateix
 Núria Puyuelo
El Punt Avui, dimarts 10 de juliol del 2012
Trobar dues paraules que siguin totalment sinònimes és complicat, perquè sempre hi ha un matís que les diferencia. De sinònims totals només en trobem de geogràfics, com per exemple moix-gat, mirall-espill i roig-vermell. La majoria de sinònims són parcials i, per tant, només es poden intercanviar en alguns contextos. Per exemple, si busquem el verb dormir al diccionari de sinònims trobarem altres verbs amb un significat semblant però no idèntic a dormir, com ara dormitar, que vol dir estar mig adormit; fer una becaina, que significa trencar el son, i clapar, que es fa servir en un registre més vulgar.
Ara bé, els que presenten més problemes són un altre tipus de sinònims: els falsos sinònims. Són paraules que tenen una forma o un significat molt semblant però que en canvi no expressen el mateix significat. Els parlants les fan servir pensant que són paraules sinònimes, però en realitat són interferències d'altres llengües com ara el castellà. Analitzem-ne alguns casos.
Són falsos sinònims soterrani i subterrani. El soterrani és el pis o la part de baix d'un edifici que està situat per sota del nivell del carrer, mentre que el subterrani, igual que soterrani, funciona com a adjectiu (“És una clavaguera subterrània” o “soterrània”).
Un altre doblet que sovint crea confusions és posta i posada. La posta és l'acció o l'efecte de pondre o pondre's i no prové del verb posar, com posada. Per tant, parlarem de “la posta de sol” o “la posta d'ous” i de “la posada en marxa d'un projecte” i “la posada de llarg d'una festa”.
Un altre exemple és la parella de paraules fons i fondo. Per diferenciar-les, el primer que hem de tenir clar és que fons és un substantiu i fondo un adjectiu o un adverbi –acompanya un nom o el verb–. Així, ens referirem al “fons d'un pot” i “d'un problema” o “els fons d'inversió”, i “respirarem fondo” i “menjarem la sopa en un plat fondo”.

(imatge: artmajeur.com)

Cabdal, cabal i caudal també costen de diferenciar. Cabdal és un adjectiu que significa ‘principal, eminent', per tant, direm que és “un assumpte cabdal” o “un novel·lista cabdal”, mentre que cabal és el substantiu que utilitzem per referir-nos a la quantitat d'aigua que baixa per un riu i al conjunt de propietats i riqueses que té una persona.
Finalment també comentarem composar i compondre. Composar, al contrari del que creuen molts parlants, només té els significats d'‘imposar arbitràriament (a algú) una contribució o una multa' i ‘captenir-se (amb algú) fent-lo anar dret, fent-li creure el que hom vol', uns sentits molt restringits que no tenen res a veure amb compondre, que és el verb més estès (“ha compost –i no ha composat– una melodia molt harmoniosa” o “l'univers es compon de milions de galàxies”).
Aquests només són alguns exemples. Per saber la diferència entre nombre i número, medecina i medicina, nomenar i anomenar, entre molts altres falsos sinònims, són molt útils el Diccionari de dubtes i barbarismes (2008), de David Paloma i Albert Rico, i el Nou diccionari auxiliar (2011), de Josep Ruaix.

Un tast de català: toms, bitxos i calor

ARA dimarts 31 de juliol del 2012

UN TAST DE CATALÀ

El tom i el volum 

Albert Pla Nualart 

 En la llengua oral que vaig aprendre de petit a casa, tom era només un sinònim de volta (sona igual que tomb). Sí que hi havia la paraula tomo, que el meu pare, aficionat a les enciclopèdies per fascicles, feia servir força sovint: "Ja només ens falta un tomo". Quan vaig començar a estudiar català vaig descobrir que els tomos eren toms, cosa que sempre m'ha sonat bastant malament. Però vivia convençut que tom i volum eren del tot sinònims i que, per tant, no tenia cap necessitat de fer servir aquella paraula tan postissa. Tenia raó només en part. En el sentit més bàsic i col·loquial, tom i volum són sinònims, però en el més tècnic presenten unes diferències prou substancials perquè un volum pugui contenir diferents toms i un tom diferents volums. La divisió en toms és temàtica, va lligada al sentit intel·lectual de l'obra i és, doncs, responsabilitat de l'autor. La divisió en volums, en canvi, només és física i depèn de l'editor. Podem fer més volums per raons ben alienes al contingut, com ara el pes. En la mesura que es pot s'intenta que el tom i el volum coincideixin. Si, per exemple, algú escriu una gramàtica, la pot dividir en quatre toms: fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic. Però això no vol dir que necessàriament tingui quatre volums. Per tot plegat, dir tom a un volum que no té una unitat temàtica, que no és cap divisió de l'obra des del punt de vista del contingut, és -si no incorrecte- inapropiat, i el fet que ho sigui ja és un motiu per dir-ne sempre volum.

ARA dimecres 1 d'agost del 2012
UN TAST DE CATALÀ

Bestioles estranyes 

Albert Pla Nualart 

Rebem, de tant en tant, dins un sobret escrit a mà amb lletra pulcra i una mica tremolosa, un munt de retalls de diari amb mots encerclats i una fletxa que els connecta amb l'alternativa genuïna que l'autor o autora escriu en un marge. Un "ARA" a l'angle superior dret evidencia que només som un més entre els múltiples objectius del zel laboriós de l'anònim corresponsal, que és prou gran per mantenir la fe d'iniciat d'aquelles classes de català semiclandestines dels anys 60. Hi marca, sobretot, opcions del nostre llibre d'estil que desborden l'estricte marc normatiu, i tot plegat té aquell punt de noble ingenuïtat que inspira tendresa. "Que mono!", no es pot estar d'exclamar una jove correctora. De fet, si el català encara està viu és per gent així. En un -un fragment d'entrevista- la Laia Marull afirma que "si no et cases i tens fills ets un bitxo raro". Bitxo raro està encerclat i al final de la fletxeta hi diu bestiola estranya . L'únic bitxo del DIEC2 és el pebrotet picant. En l'altre sentit tenim bestiola, animaló o cuca. Deixeu-me reivindicar les cuques, uns insectes petits i graciosos -almenys a les tires del ninotaire Daniel Boada- que fan la viu-viu al pic de l'estiu. Però el diàleg informal, per ser expressiu, demana una altra mena de bitxos, com el bitxo raro, el mal bitxo o el bitxet : "El nen està fet un bitxet". Tan adequat pot ser un bitxo raro en un registre col·loquial com una rara avis en un de culte. Obrint-nos a entendre-ho ens serà més fàcil deixar-nos de sentir bestioles tan estranyes.
(foto: edgardthays.blogspot.com.es)

 ARA dijous 2 d'agost del 2012
 http://www.ara.cat/premium/opinio/Maneres-dir-calor_0_748125254.html
UN TAST DE CATALÀ

Maneres de dir 'calor' 

Albert Pla Nualart 

La calor, com a sensació que patim tots, la determina una combinació de temperatura, humitat i circulació de l'aire, i això fa que puguem parlar de diverses menes de calor. La calda, que és també l'acció de posar roent un ferro, és una ardència de la terra i l'ambient causada pel sol. La xafogor té un vincle etimològic amb ofegar i és la calor típica de dia encalmat en què no passa un bri d'aire. Una variant semàntica, que fa un mix amb ardor, és la xardor. Si fa aire, però calent i sufocant, podem parlar de botorn, que com el bochorno ve del llatí vulturnus, el vent del sud-est o xaloc. A València, d'aquesta mena de calor també en diuen blamor o basca i per sentir-la no cal que bufi xaloc, n'hi ha prou que t'arribi el baf d'una cuina amb els fogons encesos. Derivada de baf tenim l'estuba , que ve del verb estubar: aplicar un bany de vapor. I en un sentit molt semblant la bogor o bavor. Però se sent dir més "Això és una sauna!", tot i que -a les zones spa - la sauna, un mot finès, és calor ben seca. I si avui parlo de calor és perquè estem en plena canícula -en llatí gosseta -, que és un dels noms que rep Sírius -l'estrella més brillant- perquè pertany al Ca Major. La seva reaparició per l'est, en el crepuscle matutí, després de mig any sent invisible, coincidia a l'Antiguitat amb l'inici de la calorada. Els romans creien que n'era la responsable i sacrificaven un gos marró per calmar-la. Però la desviació de l'eix de la Terra fa que ara surti al setembre i en marqui el final.

(foto: albherto.wordpress.com)

No s'hi veu, però es veu 

 J. Leonardo Giménez 

(foto: oscarazalbloc.wordpress.com)

 No fa molts dies vaig donar un article meu fotocopiat a una veïna, sobre la necessitat d’una altra Internacional, per tal que el llegira son pare, un home en la ratlla de la norantena, esquerrà “pata negra” i lector empedreït. Em donà les gràcies, però digué que son pare “Ja no llig, perquè no es veu des de fa més d’un any”, i que “Està esperant citació per a operar-se i poder vore’s el que li queda de vida”. L’explicació donava per a molt, però li repliquí que sí que es veu, jo el veig ara i adés, perquè no para en torreta, i que amb el gaiato corre la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra. En agarrar-me la ironia, rectificà: “Vullc dir que no s’hi veu, ha perdut molta vista i ni amb ulleres pot llegir”. “Ara sí”, li conteste, “i que tinga sort en l’operació i s’hi veja i torne a devorar lectures”.
 La desaparició de l’adverbial “hi” en situacions comunicatives com la comentada és una altra de les interferències de la llengua ponental que assequen moltes de les fulles del nostre ramatge lèxic i semàntic.
 Un altre cas paregut: una poqueta nit, en casa, quan ja fosquejava, sent que una amigueta diu a la meua filla: “És que no em veig” (buscava per terra una arracada). Vaig estar a punt de dir-li irònicament que si volia vore’s que es posara cara a l’espill del quarto de bany, però només li vaig dir que encenguera el llum i s’hi voria bé per a poder trobar el penjollet perdut.
El gradual abandó dels adverbials “en/ne” i “hi” cal combatre’l amb convicció i gana, perquè són fonamentals en el teixit de la nostra parla; conservar-los i refermar-los significa mantindre una part definitòria del geni de la nostra llengua. El pronom “en/ne” va fent i encara es manté bastant bé en els pobles menuts; en els grans i en les ciutats, no tant, però el pobre “hi”, a més d’haver-se perdut en la parla en moltes de les situacions en què hauria de mantindre’s, té el perill de desaparéixer també en les comentades. Ens hem d’hi vore bé, en tots els sentits. I també ens hem de vore, en molts llocs i de moltes maneres, però són visions i significats molt diferents.

El llenguatge és la casa del ser

Publicat en el llibre Idees i paraules: Una filosofia de la vida quotidiana (Publicacions de la Universitat de València, València, 2008, pàg. 82)

 Hablar en cristiano 

 Tobies Grimaltos 

 No em digues “háblame en cristiano” i no trencarem palletes. Sobretot no m’ho digues a ma casa. Crec que en això és resumeix el meu nacionalisme o no nacionalisme: que entengues que si vols que formem part de la mateixa cosa, has de respectar la meua idiosincàsia com jo respecte la teua. Et dic jo a ta casa, “parla’m en valencià”? Veritat que no ho entendries? Què ridícul resultaria que un valencià li demanara a un madrileny a Madrid (o a Sevilla, o a un burgalés a Burgos o a Santander) que li parlara en la seua llengua, veritat? Et resultaria més sorprenent que si et demanara que em parlares en extraterrestre i em prendries igualment per boig. En quina situació de superioritat et col·loques, doncs, quan m’exigeixes a ma casa que et parle castellà? D’on t’has tret aqueix dret i per què ho veus tan obvi i ho tens tan assumit? La llei t’empara, jo tinc l’obligació de conèixer la teua llengua, tu no tens l’obligació d’entendre la meua. L’asimetria lingüística és tan aclaparadora que per si mateixa ja és una mica asfixiant. Però tu no en tens prou. 
 “Aquí estamos en España” dius. Si en “España se habla español”, vol dir això que no ho són el basc, el català i el gallec? Si la resposta és no, ets tu qui ens exclous. Si dius que sí, aleshores ens hauràs de respectar, no et sembla? No barreges drets amb educació i deferència. Perquè sé que no m’entens, et parlaré en la teua llengua. Però no abuses i no em demanes sempre aqueix esforç. A les visites se les atén amb tota la cortesia i no se’ls deixa llevar taula. Però si es queden, aleshores ja han d’acostumar-se a la quotidanitat i col·laborar-hi. No voldràs que continue llevant taula sempre jo! 
 Sé que saps anglès, que l’has aprés al col·legi, com jo vaig aprendre el castellà. Posem que el parles perfectament, tanmateix: t’imagines que se t’obligara a dir les paraules amoroses i íntimes en anglès?, que hagueres de maleir sempre en anglès? Imagina’t per un segon que no pogueres dir-los als teus fills que els estimes en la teua llengua, sinó que ho hagueres de fer sempre en aqueixa llengua forastera. Quina follia!
 Fa uns dies, vaig assistir a la presentació del poemari de Manuel Moreno, La saliva del sol. Un llibre esplèndit, bellíssim i ple d’imatges que et fan sentir. El presentava Luis García Montero. Manolo, tot i que parla valencià, és de Tomelloso i, per tant, castellanoparlant de naixement. Reconeixia en la presentació que mai no podria escriure poemes en català, perquè no es podia expressar tan íntimament en una llengua que no fóra la seua materna. García Montero coincidia a dir que la llengua determina el paisatge, el món i les coses de l’escriptor. L’home, venia a dir, és la seua llengua i la seua llengua fixa el seu món. Reblant el clau, s’arribà a citar el pensament de Heidegger “El llenguatge és la casa del ser”, cosa que jo, en el torn de preguntes, els vaig objectar. 
 I, mira, jo ni tan sols et retrac que em feres aprendre la teua llengua. Ans al contrari, el coneixement és riquesa i la diversitat també. Tant de bó m’hagueres ensenyat tan bé l’anglés o el francés. Allò que et recrimine és que no em deixares aprendre la meua, que me l’ocultares, me la rebaixares i volgueres fer-me-la odiar o menysprear. Que volgueres que la trobara inferior, ridícula, baixa i a mi mateix amb ella. 
 Jo sempre he volgut escriure i m’he trobat perdut per culpa teua. Domine perfectament la teua llengua, l’escric millor que molts dels seus fills. M’agrada, admire la seua literatura que també sent com a meua, com un tresor que m’han donat en herència i que puc gaudir. Però no és la meua llengua i en ella no sóc jo; no puc expressar-me, expressar-me jo, a banda de les coses que expresse. I així em vaig trobar fins ben tard, impotent. Podent escriure en una llengua que no era la meua (per molt que fóra la llengua en la qual m’havien transmés tots els coneixements acadèmics) i amb la qual no podia sinó expressar coses que no tingueren res a veure amb mi, amb el meu pensament més pregon i els meus sentiments; una llengua en la qual no podia sinó fingir. D’altra banda, la llengua en què m’hauria pogut expressar, m’era desconeguda en la seua escriptura, el meu vocabulari era ben magre i els meus recursos expressius limitadíssims. Haver de recórrer contínuament al diccionari fa que pugues dir “reial” per “real” i coses d’aqueix estil. Les connotacions, que ho són tot en l’escriptura literària, et són desconegudes i aleshores et trobes inerme. Si jo puc comprendre Manolo, si ho veig tan clar que mai no li demanaria una altra cosa, per què no m’has de comprendre tu a mi?
 M’has privat durant anys i anys de la possibilitat d’expressar-me, de ser jo; de dir-me jo amb les coses que dic i no estar condemnat a amagar-me darrere de les paraules en una llengua i en una altra, l’una per aliena, l’altra per desconeguda. M’has condemnat durant molts anys al silenci funcional i això no t’ho perdone. No goses de tornar-me a dir “Háblame en cristiano”! Sobretot no m’ho digues si tú també ets valencià, o català o balear.

Prefixos

ARA divendres 6 de juliol del 2012
UN TAST DE CATALÀ

 Ho rescric o ho reescric? 

 Albert Pla Nualart 

 Un col·laborador m'assegura que ell rescrivia l'article fins que va veure que el corrector automàtic l'hi subratllava. Ara ja el reescriu, però vol saber si és cert, o ho ha somiat, que abans era rescriure; i, si és així, el motiu del canvi.
 No ho ha somiat. El gener del 1996 l'Institut va fer públic un nou criteri que afecta aquests casos i que ja havia aplicat, un any abans, al DIEC1. Fins a principis dels 90, els diccionaris amb l'aval normatiu entraven rescriure, infrastructura, autoscola o autostop.
 L'arrel d'aquests compostos prové etimològicament d'un mot que comença amb s seguida de consonant. Escriure i estop vénen del llatí i de l'anglès scribere i stop. La e inicial és una vocal de suport que hi vam afegir per fer-los pronunciables. Una vocal, però, que deixa de ser necessària quan al davant hi van prefixos com re-, infra-, auto-, etc.
 Agafant-se a aquest raonament, la norma clàssica preferia rescriure i autostop a la seva forma normativa actual: reescriure i autoestop. El nou criteri distingeix entre compostos de formació moderna i els que eren ja compostos en la llengua d'origen.
Al costat de reescriure tenim el cas d'inscriure, manllevat del llatí inscribere. Però sempre queden pel camí casos límit. El motiu per fer restablir i no reestablir seria que el compost, format ja en català, seria prou antic. També ho és rescriure i, de fet, hi ha un rescribere llatí, tot i que no és del tot clar que en provingui el nostre reescriure. Sigui com sigui, jo sóc disciplinat i reescric. Me'n faig un tip.

(imatge ara.cat.ciència)