Ací trobareu un recull molt ampli de refranys referits a Pasqua fet per Victor Pàmies.
Sempre m'ha cridat l'atenció que a València hem anomenat "vacances de Pasqua" a les vacances escolars entre Dijous Sant i Dilluns de Sant Vicent i a la resta de l'Estat fan vacances de Setmana Santa. Tot i que ací hi ha celebracions interessants o curioses com la Setmana Santa Marinera, m'agrada que no celebrem el dolor sinó l'alegria (i no entre en qüestions de Fe...), i si poden ser tres dies, millor que un. Sí, a València celebrem tres dies de Pasqua.
El primer Concili de Nicea (any 325) va establir la data de la Pasqua, com el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera -en l'hemisferi nord-. El dia per tant varia, entre el 22 de març i el 25 d'abril.
Quaranta dies abans, el Dimecres de Cendra, comença la Quaresma, que acaba Dijous Sant.
Carnestoltes comencen dijous abans del Dimecres de Cendra i acaben amb l'enterrament sardina dimarts.
Divendres de Dolor, anterior al Divendres Sant
Diumenge de Rams: diumenge anterior al de Pasqua
Diumenge de Pasqua
Ascensió (dijous, 40 dies després de Pasqua)
Pentecosta (diumenge, 10 dies després)
Corpus (dijous, 10 dies després)
Quan jo era menuda, el dia de Pasqua anàvem a replegar la mona a l'església (teíem mona de primera, segona o tercera segons la quantitat de cuponets que havíem replegat els diumenges que havíem anat a la catequesi després de missa d'11) i després anàvem de dinar a la caseta d'algun dels amic dels pares. Solíem estrenar sabatilles, i amb un poc de sort pantalons. Saltàvem a la corda, ballàvem la tarara, empinàvem el catxirulo i moltes més coses, clar.
El dia de Pasqua / Pepito plorava / perquè el catxirulo / no se li empinava.
La tarara sí / la tarara no / la tarara mare / que la balle jo.
Ella porta pirri / ella porta pirri / ella porta pirri / també polissó.
Estos tres dies de Pasqua / són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / vénen a dotorejar. Ai, xúmbala, les xiques guapes! / Ai, xúmbala, que és polissó! / xics i xiques que no juguen / que se'n vagen al racó!
Les cançons per a la corda que recorde eren totes en castellà: Allà arribita; El cocherito leré; Soy la reina de los mares; Que entre el 1...; El rey, la reina...
El segon dia també solíem anar a dinar al secà amb els pares, o almenys a berenar, i el tercer ja sols era qüestió dels xiquets. Berenàvem amb la mona -que només es feia eixos tres dies- i esclafàvem l'ou al front del pasqüer.
Ací em pica / ací em cou, / ací em menge la mona, / i ací et trenque l'ou.
I no vull entrar a discutir què és una mona a l'Horta, què és a la Ribera, com li diem al panquemao... Aquesta és la meua mona.
Un lloc tradicional per a menjar-se la mona era el Barranc (el de Carraixet, clar). La veritat és que no sé si actualment hi va algú. Espere que sí.
-----------------
Sabíeu que la Setmana de Passió començava el Dimecres Sant amb la Salpassa o Sarpassa o Solispassa …?
Es tracta d’una tradició que, per desgràcia, s’ha perdut en moltes localitats valencianes; encara que n’hi ha d'altres –especialment en les valls de Pego- que continuen conservant aquest ritual de benedicció en què els xiquets tenien un gran protagonisme, ja que ells anunciaven que la Salpassa o Sarpassa -com diuen en La Ribera o L’Horta-. Els infants duien a terme les seues accions tals com colpejar les portes amb les macetes de fusta mentre entonaven cançons tradicionals -en to burlesc- i acompanyaven, davant davant, el senyor rector, el qual, assistit pels escolans, duia el sarpasset en les mans, i en alguna ocasió el Lignum Crucis o una altra creu que donava a besar als ocupants de la casa. Els escolans duien la sal i l’aigua beneïda perquè el rector, després de resar, beneira la casa i els seus habitants, i es repetia un ritual en què es permutava sal i aigua, se n'enduia tanta com en deixava i la mestressa, en agraïment, feia un donatiu, normalment ous, que es destinaven als necessitats i/o a la Parròquia (M'han dit que a Almàssera trobaren un dia una gerra plena d'ous guardats en calç -altres deien que eren dues gerres-).
El nom prové de l'expressió llatina salis sparsio, “la sal passa”, o la “sal s’escampa, s'esbargeix”. S’ha de tindre en compte la importància històrica de la sal per a la condimentació i conservació dels aliments, i la seua significació simbòlica per al Cristianisme, no debades Crist digué als seus deixebles allò de: “Vosaltres sou la sal de la terra”.
Una cançoneta replegada a Alfara (L’Horta) diu: "Ous ací, ous allà, bastonades a l’escolà. Ous a la finestra, cistellades a la mestra. Ous al ponedor, bastonades al retor, Ous a l’armari, bastonades al vicari. Ous ací, ous allà, cistellades a l’escolà".
O una altra, a Vallada: "El repiquet de les macetes, ¿pa que son bones? Pa repicar perols i cassoles. Ous ací, ous allà, bastonades al sagristà. Ous a la pallissa, bastonades a Lluïsa. Ous al ponedor, bastonades al rector. Ous a l’armari, bastonades al vicari". 
Adaptat de fullVolant
