-Fuster per a ociosos (Sembra, 2017), una antologia breu i llegidora a cura de Xavier Aliaga.
-Joan Fuster per a joves (Onada, 2017), Salvador Vendrell
-Escrits contra el silenci (Vincle, 2017), Toni Mollà
(1992, Converses inacabades amb Joan Fuster)
-Joan Fuster i la ironia (Publicacions de la Universitat de València, 2017), Pere Ballart (Universitat Autònoma de Barcelona), Jordi Malé (Universitat de Lleida), Marcel Ortín (Universitat Pompeu Fabra), Joaquim Espinós (Universitat d’Alacant) i Gonçal López-Pampló (Universitat de València)
-El dit sobre el mapa (Publicacions de la Universitat de València, 2017), Daniel P. Grau
Octubre CCC (Sant Ferran, 12)
L'actor Francesc Anyó presenta amb Fani Fortet, percussionista, l'espectacle "Coral romput", de Vicent Andrés Estellés (escrit al 1957 i publicat al 1971, forma part del llibre La clau que obre tots els panys; és un monumental poema compost per una tirada de 1.261 versos).
Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuen i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, anem, moren.
(Coral Romput, Primer Cant)
Aquesta és una nit per a contar històries de por.
M'agrada contar la de Marieta, que recorde de quan era menuda, però de vegades faig por als menuts, por de veritat, amb la veuota que va pujant per l'escala i amb l'ensurt final.
Un dia una mare li demanà a sa filla —Marieta, vés a la carnisseria i porta'm mitja lliura de freixura.
Marieta agafà els diners i se n'anava a comprar-ho. Però pel camí s'entretingué jugant amb els amics i quan arribà a la carnisseria ja no hi havia freixura. Es posà a pensar què faria, però aleshores va veure passar un enterrament i li va vindre una idea al cap. Va seguir a aquella comitiva fúnebre fins el cementiri. Com que era molt tard deixaren el mort allí per a enterrar-lo a la vesprada, llavors Marieta aprofità per a traure-li la freixura al mort.
Tornà a casa i, sense dir res, donà la freixura a sa mare. Quan arribà l'hora de dinar, la mare li digué a sa filla:
—Marieta, anem a dinar.
—Jo no en tinc ganes, jo no en vull— féu la xiqueta.
Marieta passà la resta del dia tota desficiosa i quan vingué la nit, una nit negra i sense lluna, es va gitar.
Enmig del silenci i la quietud, Marieta sentí un colp en l'escala i una veu amenaçadora:
—Marietaaaa, que vaig pel primer esglaó, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura.
Ella que ho va sentir es posà a tremolar.
—Marietaaaa, que vaig pel tercer esglaó, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura.
La xiqueta cridà a sa mare, però aquesta, com que no sentia res, li digué que no fera cas.
—Marietaaaa, que ja soc al replà de l'escala, que tocant la porta estic, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura.
Marieta estava que no podia més, morta de por.
—Marietaaaa, ja sóc a la teua cambra, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura.
Marieta es tapà amb el llençol.
—Marieta, ja t'he agafat! I se la va emportar i ningú no va saber mai res de Marieta.
Màgia per a un poble, de Francesc Gisbert Lluny, de Pablo Albo (Bromera, 2011) Gallons de Taronja de F. Legendre i N. Portier (Tàndem, 2008) Què ve després del mil? D’A. Bley ( Takatuka, 2010) Tots els meus amics són morts (2012), Avery Monsen i Jory John –i amb il·lustracions de Monsen–. La Galera i Norma editorial V. Labrado Llegendes valencianes: criatures mítiques de la tradició oral (Bromera 2007)
Una altra història de por que m'impressiona és la rondalla replegada per Enric valor
"I queixalets també".
laclassedepili
A ValenciaBonita he trobat la història del barber diabòlic del carrer Manyans. Quina por!
L'Home del Sac, el Moro Mussa... Saps quins són els tradicionals monstres valencians?
El Museu d'Etnologia dóna a conèixer els tradicionals monstres valencians a través de diferents activitats: Exposició "Espanta la por!"
dimecres, 5 d’octubre del 2016
"No sols la riquesa de pensament d'una persona, sinó també la seua complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domine i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua."
Joan Fuster (Sueca 1922-1992) / Rodamots, 5/10/2016
Tu celebres el 9 d'Octubre? I la mocaorà?
Enguany, la campanya de l'Ajuntament de València per al dia de Sant Dionís, dissenyada també per Socarrat Studio, canvia les pomes i les peres per piuletes i tronadors, però continua amb "l'esperit sexual inclusiu".
"Soc una dona que dona un cop de bota a la bota de vi”
Encara que no sabem què diu l'AVL... anem reciclant-nos:
Els canvis més significatius
- Reducció de la llista de mots amb accent diacrític (de 150 a 14). S’escriu accent diacrític únicament en catorze mots monosíl·labs: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. S’escriu sense accent diacrític els compostos i derivats, com adeu-siau, marededeu, rodamon o a contrapel.
- Mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per r. És a dir, s’escriu rr quan el so [r] apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical: en els mots prefixats amb a- privatiu i cor- (arítmia esdevé arrítmia; coresponsable passa a ser corresponsable); en els mots eradicar (erradicar) i erumpent (errumpent); i en els compostos amb els radicals grecs raqui(o)-, reo-, rin(o)-, rinco-, riz(o)-, rodo-, -rràfia, -rrexi i –rrinc (per exemple, cefaloraquidi esdevé cefalorraquidi, i otorinolaringòleg, otorrinolaringòleg).
- Ús del guionet en alguns mots compostos prefixats. S’escriu un guionet entre el prefix i un sintagma (exdirectora general passa a ser ex-directora general); en els conjunts formats per un substantiu o un adjectiu precedits de l’adverbi no, s’escriu un guionet únicament en els casos lexicalitzats (art no figuratiu --> art no-figuratiu); s’escriuen aglutinats i sense guionet un sensepapers, a matadegolla i clocpiu, i aglutinats i amb guionet déu-n’hi-do i déu-n’hi-doret.
- Mots compostos amb el segon formant començat per s seguida de consonant i sense e epentètica*. En compostos i prefixats cultes com arterioesclerosi, cardioespasme o electroestàtic; però s’escriu microscòpic, termòstat, atmosfera...
- Accentuació de les formes baleàriques de la primera persona del present d’indicatiu d’alguns verbs de la primera conjugació. Les dels verbs acabats en –enar i –esar amb tenen accent greu (è), com anomèn, esmèn, o remèn; les dels verbs acabats en –essar amb accent agut (é), com confés, exprés, o ingrés; i les dels verbs acabats en –osar i –ossar amb accent greu (ò), com dispòs, impòs, destròs.
- Supressió de la dièresi en els derivats cultes acabats en –al, com fluidal, laical, helicoidal o trapezoidal.
- A banda d’aquests canvis, s’han incorporat entrades noves com aiatol·là, blog o cànnabis, i s’han modificat gràficament mots com nietzschià, que esdevé nietzscheà, o sèquia que passa a ser séquia. També s’han resolt alguns dubtes en relació amb antropònims i topònims (Dèbora, Raül, Rubèn; el Figueró, Montgrony, Binibèquer) i en relació amb alguns neologismes i manlleus freqüents de grafia vacil·lant que encara no recull el DIEC. És el cas de lèxic patrimonial com cotó-en-pèl o menysestimar; manlleus com fitnes, gòspel, gruyère, off the record; i compostos i derivats com antisistema, contrarellotge i sensesostre.
*e epentètica: designa la inserció o intrusió del so vocàlic e no etimològic (per derivació històrica no hi hauria d'aparèixer) a l'interior d'un mot. Normalment es produeix per facilitar la pronúncia i no haver de fer un esforç articulatori especial.
Com J.F.Mira, no estem en contra de les falles, però sí contra "una escampada universal de brutícia, d’excés, de sorolls estridents, de bullanga i xaranga, de desfilades reiterades, de rutina massiva...", el sexisme, el mal ús de la llengua, els privilegis, el "tot val"...
No us pareix que podem canviar el que no ens agrada?
Les falles són festa i són llengua. Recullen la diversitat cultural i la transversalitat de la societat i són, en definitiva, un referent de la nostra manera d’entendre el món: crítica, satírica, reivindicativa, laudatòria, nostàlgica, tradicional, innovadora, artística...
Si la bastida de fusta sosté l’estructura i el remat del monument, l’altra bastida, la lingüística, sosté el pes cultural de la festa. Tot i que al llarg dels anys el món faller ha tingut, cada vegada més, cura de la llengua i ha intentat normativitzar els seus textos, el fet cert és que, pel que fa a la normalització lingüística, encara resta molta feina per fer.
Des d’1entretants volem contribuir a la recuperació del nostre patrimoni lingüístic al món faller. A partir del dia 15 de març encetarem una campanya de normativització i normalització de la llengua a les falles. L'alumnat localitzarà i fotografiarà diferents errades ortogràfiques als textos fallers, n'afegirà l’esmena pertinent i en farà una publicació a Twitter i a Instagram amb el hashtag #fallerrades i un hashtag de l'IES. També hi pot afegir el nom de la falla i localitat on s’ha fet la troballa.
Així mateix, durant aquestes festes volem homenatjar el nostre patrimoni literari de manera que, l’alumnat, amb un segon hashtag #literfalles i el hashtag del centre participant, publicarà les fotografies de les diferents referències i escenes que, al voltant de la literatura catalana, trobe als monuments fallers.
Per unes falles literàries, normalitzades i normatives!!!
"Divisa"
A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes.
"I tu, sols tu" El Diluvi
Seràs aquella que vas voler ser,
seràs la tres voltes rebel,
seràs un puny alçat al vent
i tu,
sols tu,
faràs vibrar cinc continents.
Emancipada de qualsevol dolor,
vas eixir amb l’alegria de qui no té por,
de qui sap que el demà,
de qui sap que el demà serà millor.
Seràs aquella que vas voler ser,
seràs la tres voltes rebel,
seràs un puny alçat al vent
i tu,
sols tu,
faràs vibrar cinc continents.
Alliberada a qualsevol espai,
no deixaràs que ningú t’ature mai,
seràs l’estel que guiarà,
seràs l’estel que guiarà la llibertat.
Seràs aquella que vas voler ser,
seràs la tres voltes rebel,
seràs un puny alçat al vent
i tu,
sols tu,
faràs vibrar cinc continents.
Ets la forta tempesta d’abril,
un oasi amarg per als teus enemics,
eres la forta tempesta d’abril,
el sol que esclata les flors,
un oasi amarg per als teus enemics,
l’espurna que brilla a la nit.
Seràs aquella que vas voler ser,
seràs la tres voltes rebel,
seràs un puny alçat al vent
i tu,
sols tu,
faràs vibrar cinc continents.
[Al videoclip veuràs moltes imatges de dones. Reconeixes algunes de les imatges? A quin moviment feminista o acció concreta fan referència? Busca més informació sobre aquestes dones feministes del passat o present. Qui eren? Què pretenien? ]
"Dones", Pupil·les Dilatives
"Dona", Carles Pastor / Manel Alonso
"Bruixa de dol", Desperta Ferro / M.M.Marçal
"Come on, baby", Inadaptats
Feminisme en la lluita de classes.
Feminisme a l'escola, al carrer
al treball, a casa o de festa…
Feminisme una raó de ser!
"Canciones para reflexionar" mujeres.net
"Las 10 canciones més feministas de la histoira" MujerLife
"8 canciones feministas de todos los tiempos" elcorreo
"Rap feminista i anarquista" Karícies
Ahir, a El Intermedio, una enquesta impagable feta a uns joves per veure què saben sobre el 23-F.
Ja fa 35 anys de l'intent de cop d'Estat del coronel Antonio Tejero al Congrés dels Diputats, el 23 de febrer de 1981. El 23-F, que encara genera interrogants, ha estat el germen creatiu de dues cançons catalanes: «La dansa del sabre», de La Trinca, i «El dia dels innocents», de Brams. Us convidem a escoltar-les. catorze.cat
23 F (1981, fa 35 anys)
El dia dels innocents / Brams
Corria un mes de febrer
dels principis dels vuitanta,
el govern de l'UCD
i tot l'estat feia aigües,
i es van fer els espanyols
—i els que no ho som— una pregunta:
Com collons hi pot haver
transició sense ruptura?
Així doncs que aprofitant
un debat d'investidura
van trobar del tot adient
recordar la dictadura,
donar un sentit al rei
i a aquella Espanya nova.
El sistema amb l'aigua el coll
volia guardar la roba.
Calia muntar
un dia dels innocents
els poders factics
no podien perdre temps
Els "pallassos de la tele"
van interrompre esgarrifats,
per emetre en directe
el segrest dels diputats.
Però allò era un número de circ,
i no una interrupció:
Gabi, Juan Carlos, Miliki,
el Tejero i el Fofó.
Després va sortir la toia
amb el guió molt ben après,
no és d'estranyar perquè el tenia
escrit des de fotia un mes,
i tot i que és mal actor
i se li va veure el plumero,
la gent que ho mirava deia:
"—Olé, els teus collons, torero."
Vint-i-tres de febrer,
dia dels innocents,
"ha guanyat la democràcia!!"
cridaven tots contents.
Però cercant la realitat
i fugint de pallassades:
la monarquia, l'estat,
Espanya i sa democràcia
són filles del dictador
que va prendre per les armes
el poder a un pobles forts
que no creien innocentades.
"Dansa del sabre" / La Trinca
Quan escoltàvem per la ràdio
el vot de la investidura
amb tricorni i metralleta
treu el cap la dictadura
i ens quedem esparverats. . . .garratibats
Quin cobriment que va agafar-nos
quin espant i quin canguel·lo
quan la veu enrogallada
va cridar "todos al suelo"
començant a disparar. . . . . . . ratatata
Llavors ens diuen que a València
per acabar de fer la guitza
va la cosa adelantada
i un catxondo els hi organitza
unes falles pel febrer . . . . . Ai quin merder!
Ja ens veiem tots altra vegada
ballant la dansa del sabre
que si algú no se'n recorda
és la dansa més macabra
de les que es fan i es desfan. . . .
Oi tant!
Llavors, quina nit, quina nit!
estàvem amagats sota el llit
però amb serenitat
i amb el cul apretat
no en poséssim pas nerviosos!
Tranquil, Jordi, tranquil
que és la Guàrdia Civil
tu tranquil.
Ai, mama, por!
I se'ns donava la consigna
demà tots cap a la feina
"porque aquí no pasa nada"
segadors no esmoleu l'eina
que podríem prendre mal . . . . . en general
I sobretot serenitat!
però si guanya el del mostatxo
valdrà més estar borratxo
i deixar-se de punyetes
corre,
agafa les maletes
i no paris fins a Perpinyà . . . . . Ja s'ho farà!
I l'endemà quan va arreglar-se,
quina cosa més estranya
fins i tot els més escèptics
tots cridaven "Viva España
i viva la Constitució", . . . . mira per on!
I visca el rei . . . . . ves quin remei!
I és que no saps mai
de qui carai has de refiar-te
si serà per bé o per mal
però ben segur que mai més res no serà igual.
"El cop del 23-F va triomfar" VICENÇ VILLATORO
ara.cat 23/02/2016
Cada any, en aquesta data, algú ens recorda com, miraculosament i per intervenció reial, va fracassar el cop d’estat del 23-F. Personalment, sempre he pensat que va triomfar. Més ben dit, tinc la sensació que en el 23-F hi havia diversos cops d’estat simultanis. Els més folklòrics, els més impossibles, els del tricorni i metralleta o el dels tancs al carrer van fracassar. O van ser utilitzats, conscientment o no, perquè triomfés el de veritat: el que posava els límits de la Transició en allò que més importava, en allò que ara hem sabut que Franco va demanar al seu successor en el llit de mort, el manteniment de la unitat d’Espanya. Hi ha un abans i un després del 23-F. Fins aquell moment el procés estava obert i encara explorava fins on es podia arribar Constitució en mà. A partir d’aquell moment es tanca, marca els límits, i comença fins i tot a recular: neix la Loapa i la sistemàtica jurisprudència del Constitucional per limitar a la baixa el procés autonòmic. L’exhibició de força va servir per fer-nos creure que salvàvem la democràcia a canvi de transigir amb la contrareforma autonòmica. De fet, és ara que el 23-F està començant a fracassar. És ara que es pot tornar a obrir el que es va tancar. Trenta-cinc anys després.
"35 anys després"
23 febrer 2016 Miquel Colomer
M’hi he referit més d’una i de dues vegades, però al final del dia d’avui hauran passat ja 35 anys des d’aquell 23 de febrer que teníem examen de Sintaxi a la facultat i que, en acabar-lo, l’enyorat i recordat Joan Solà ens agraí a tots l’assistència sobretot perquè “podria molt ben ser que aquest hagi estat l’últim examen de Català celebrat en aquesta Facultat durant un temps indeterminat”. Ell sabia ja què acabava de passar a Madrid, aquell cop militar que després va semblar que havia acabat en no-res. I avui estic del tot d’acord amb Vicenç Villatoro, només ho va semblar. Perquè sí que va triomfar aquell 23-F del 1981, i tant que sí. Franco a Juan Carlos de Borbó, una cosa us demano per damunt de tot, que mantingueu la unitat d’Espanya, la unitat imposada. Límits a la transició, LOAPA, sentències del TC sempre en un únic sentit, un d’únic, hereus d’aquell franquisme. I no és fins ara, si per cas, que aquell 23-F comença a fracassar. Comença. I és veritat que aquell examen de Sintaxi no va ser l’últim examen. Però també ho és que el català encara ara no és la llengua imprescindible que hauria de ser si fóssim normals.
Febrer. Francesc Bayarri.
València: L'Eixam, "El Tàvec", 2004.
La ciutat de València és ocupada militarment la nit del 23 de febrer de 1981. Els tancs apunten els seus canons sobre les principals institucions democràtiques. Les emissores de ràdio repeteixen un ban que confirma l'evidència: es tracta d'un colp militar contra la jove democràcia. Però la ciutat no respon. Les institucions civils apaguen les llums i tots els ciutadans obeeixen submisament les ordres dels colpistes. Febrer no és la crònica de la rebel·lió militar, sinó una reflexió sobre l'absència de resposta democràtica. Cada personatge de Febrer, enmig de l'ambient desenganyat de l'època, actuarà durant la nit del colp d'estat de manera distinta. Però cap d'ells no desentonarà del desencant general.
Febrer plasma la particular visió de l'autor sobre la transició valenciana, que va iniciar amb L'avió del migdia. Com en l'anterior novel·la, l'autor prefereix centrar l'atenció en el món interior dels personatges. Els fets històrics apareixeran, així, només com el teló de fons d'una acció on les esperances i les frustracions dels protagonistes són l'autèntic motor de la narració.
escriptors.cat
Un joc divertit per a classe: Què és "lapao"? Què us suggereix aquesta paraula?
Però la realitat no és tan divertida. La Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental (LAPAO o lapao*) és el glotònim aprovat en 2013 pel govern aragonés (PAR i PP) per a referir-se al català parlat en la Franja de Ponent (Aragó: l'Alta Ribagorça, la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca, el Matarranya).
*Glotònim és un terme procedent del grec que fa referència al nom (ónoma) d'una llengua (glotta). És sinònim de glosònim. Un autoglotónim és la denominació que els parlants donen a la seua llengua; pel contrari, un heteroglotònim és una denominació estrangera, o exònima, de la llengua d'un determinat grup humà.
En ocasions, un mateix idioma pot tenir distintes denominacions per raons històriques, culturals, socials, territorials, legals o institucionals, cosa que no impideix considerar la unitat essencial i la correspondència a una mateixa realitat lingüística.
Per exemple, "castellà" i "espanyol; "valencià" i "català"; asturià i lleonés; serbocroata i serbi, croata i bosni; neerlandés i flamenc; romanés i moldau... (Viqupèdia)
"El glotònim català per referir-se a la llengua de la comunitat lingüística és acceptat en l’àmbit acadèmic domèstic i internacional, però continua essent rebutjat per alguns, sobretot al País Valencià (on el glotònim de fet només és utilitzat per una minoria cultural i/o militant). Així, la llengua dels valencians és majoritàriament anomenada valencià (forma tradicional, perfectament legítima) i llengua valenciana (forma ambigua)." "Català: glotònim no qüestionat, gentilici qüestionable?
Apunts i contrapuntssociolingüístics. En el centenari de les Normes ortogràfiques. Francesc Vallverdú. Barcelona, 2013
Sembla que (segons la Viquipèdia) el lapao és també un geolecte del naxi que es parla a la Xina meridional i en zones de Birmània i el Tíbet.
I ja posats, aprenem un altre glotònim del 2013: la Llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca ( LAPAPYP o lapapyp).
"Les corts aragoneses eliminen la LAPAO" vilaweb, 28/01/2016
El govern del socialista Javier Lambán derogarà la llei de llengües aprovada el 2013 pel PP i el PAR
"Segons una creença popular que ja compartien celtes i altres pobles
antics, el dia de Tots Sants a poqueta nit, les ànimes del Purgatori
tornen, per un dia, a les cases que habitaven (això explica la por de
caminar per sendes solitàries i topar-se amb alguna aparició).
L'endemà, però, han de tornar al seu estat habitual. Si no s'encenen
candeles o "palometes", les ànimes en pena es poden perdre en el
seu camí cap al cel. No debades es pensava que pujaven al cel entre
Tots Sants i el Dia de les Ànimes o Dia de Difunts. D'ací ve la tradició
d'encendre candeles que suraven en oli, les "palometes". Una per
cada ànima d'un familiar perdut i que es mantenien des del dia de Tots
Sants fins al migdia del Dia de les Ànimes, el dia 2 de novembre.
xirivella.es
El dia de Tots Sants, quan era menuda, sempre anava al cementeri, i he de reconéixer que el que més il·lusió em feia era estrenar la roba d'hivern. Recorde també com, amb aquella morbositat que els menuts no amaguen, buscàvem fotos de nens i persones joves; i la por que ens feia el camí del cementeri quan es feia fosc -llavors quedava fora del poble-
Ma iaia Doloretes fa 33 anys que va faltar, però encara la recorde encenent les animetes aquests dies i resant. No resava en silenci, ni resava en veu alta; en castellà, això sí, i em feia risa perquè ella mai parlava castellà.
I no em pregunteu per què, però mon pare sols tenia dos dies d'obligat compliment cristià: la missa del dia d'Ànimes i la processó dels Impedits el dia de Sant Vicent.
Teatre Micalet. Funció única el 28 d’octubre a les 19.30h (Sessions escolars al matí)
Dramatúrgia i direcció Pepa Juan
Amb Pilar Almeria, Empar Canet, Pepa Juan, Irene Klein, Rosana Pastor i Amparo Vayà
Un suggestiu itinerari a través de la figura i l’obra de Mercè Rodoreda A l’escenari, cinc actrius i una pianista.
Una taula, unes roses de color de pell, papers, un paquet de cigarretes, una màquina d’escriure, una maleta i un faristol.
El record com a motor de l’espectacle. Els records que ens va contant Mercè. Cadascuna de les actrius passarà en algun moment per la seua taula per recordar. Es posarà en la seua pell per parlar de la infantesa, de jardins, d’amor, de literatura, del pas del temps, de la mort.
I escriuran cinc contes, crearan situacions, personatges ambients, que una d’elles escriu, Mercè. Que una altra interpreta. Un breu repàs per la vida de Mercè Rodoreda i per una mostra dels seus contes.
Cinc actrius al voltant de la cinquantena, quan la paraula record ja s’escriu en majúscula, escoltaran amb fruïció les paraules de l’escriptora i aquestes evocaran en elles el seu propi món, un breu repàs també dels seus records.
Un univers embolcallat amb música de piano en directe, per una jove intèrpret.
"La mainadera", "Darrers moments", "Zerafina", "El bitllet de mil", "Mort de Lisa Sperling".
-------------------------
Tema 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què (La serp blanca)
Centre Cultural La Nau, Sala Estudi General. De 17 de setembre de 2015 a 29 de novembre de 2015.
Any Carles Salvador i el seu temps a l'Octubre CCC. Dimecres, 28 d'octubre. 17 h
"Literatura i modernitat. Les obres de la Generació del 1930"
"Carles Salvador: mestre, escriptor i gramàtic" Carles Salvador(Vicent Simbor) Itinerari Carles Salvador. (M.Ferrer-J.Peraire)
Elogi de la meua terra
Si jo anés lluny no sé on me detindria;
en cada cim faria el cap enrere;
de dalt estant voria ma València
i el món restant em semblaria pobre.
Ni aquell carrer de gratacels immensos,
ni aquell saló de dansarines belles,
ni aquell brogit de màquines i màquines.
Sols esta pau, este cel i esta terra…
També esta mar.
Si jo anés lluny, la proa
del meu vaixell sabria – cada dia –
de l’enyor d’un únic meridià.
Però de nit, resseguint les estrelles,
mon esperit tornaria’s seré
en esguardar el banderí de l’Óssa.
Tot i que encara no té mig segle -va nàixer en 1966-, enguany la Fira del Llibre de València celebra la 50a edició i aquesta és una bona excusa per a visitar les casetes i apuntar-se a alguna activitat, no?
Algunes propostes:
-PREMIS VALÈNCIA IAM. El retorn de l'hongarés i Els mots ferits. 23 d'abril, 18:00 h
-PLA DE FOMENT DEL LLIBRE I LA LECTURA 23 d'abril, 19:30 h
L’ANIMACIÓ SOCIOCULTURAL AL PAÍS VALENCIÀ. 24 d'abril, 19:00 h
-COM TRIOMFAR AMB LES TIC EN LA PROMOCIÓ LECTORA 24 d'abril, 20:00 h -NOVEL·LA NEGRA 25 d'abril, 12:30 h
-Exposició LA FIRA FEROTGE. OVIDI MONTLLOR I LA CANÇÓ COMPROMESA
-Concert CARTES A OVIDI 25 d'abril, 19:30 h
-ELS VIATGES DE TIRANT LO BLANCH. Carles Magraner. 26 d'abril, 11:00 h
-REPTES DE LES XARXES SOCIALS I LES NOVES TECNOLOGIES EN L’EDUCACIÓ. Maties Segura, Joeliki. 26 d'abril, 19:00 h
-Recital/Lectura de Continuidad en los parques, de Jaime Pujol. 2 de maig, 11 h
Un any més tenim el privilegi d'assistir a la Facultat de Filologia al Diàleg entre l'esciptor i els lectors joves, "al voltant d'un objecte tan simple i complex com un llibre", Espiral.
A classe hem treballat els relats del llibre, alguns alumnes han conversat al twitter amb altres alumnes, professors i amb l'autor mateix, alguns s'han fet escriptors i han participat al concurs de relats del Diàleg, i alguns han vingut a conéixer l'autor i preguntar-li el que han volgut.
De vegades, un detall que sembla insignificant ens dóna corda per a continuar endavant. Crec que enguany els alumnes de 2n de batxillerat ho han passat bé llegint i comentant a classe el llibre de Manuel Baixauli Espiral, però el que ha sigut grandiós ha estat el moment en què després del Diàleg entre l'escriptor i els lectors joves 2015 s'ha fet una menció especial al relat presentat per Nuria Duro al concurs, "Soledat". I encara m'ha entendrit més l'emoció que he vist en els seus ulls quan em contava com havia sentit que l'autor li responia, en exclusiva, a la pregunta que havia fet en públic. Enhorabona, Núria. Ací podeu veure els relats dels alumnes.
Gràcies a Manuel Baixauli, Carme Gregori, Gonçal, Moisés, Alícia (la fotògrafa) i a tots els que hi heu participat.
De veritat que estic molt contenta amb l'activitat.
I a tall d'exemple, un dels relats d'Espiral:
ESPIRAL
Perdut en el desert llis, infinit, veus, al lluny, una immensa caragola. T’hi acostes, a poc a poc. Només s’ouen els teus passos i, si t’atures, el batec del teu cor. Quan per fi hi arribes, et plantes davant la colossal obertura. Sents remor d’ones. Guaites, sense por, al buit. Com tots els qui vingueren abans, com tots els que vindran, ets vertiginosament aspirat per l’espiral i ingresses, per sempre, a l’oceà de l’oblit.
Ací trobareu un recull molt ampli de refranys referits a Pasqua fet per Victor Pàmies.
Sempre m'ha cridat l'atenció que a València hem anomenat "vacances de Pasqua" a les vacances escolars entre Dijous Sant i Dilluns de Sant Vicent i a la resta de l'Estat fan vacances de Setmana Santa. Tot i que ací hi ha celebracions interessants o curioses com la Setmana Santa Marinera, m'agrada que no celebrem el dolor sinó l'alegria (i no entre en qüestions de Fe...), i si poden ser tres dies, millor que un. Sí, a València celebrem tres dies de Pasqua.
El primer Concili de Nicea (any 325) va establir la data de la Pasqua, com el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera -en l'hemisferi nord-.
El dia per tant varia, entre el 22 de març i el 25 d'abril.
Quaranta dies abans, el Dimecres de Cendra, comença la Quaresma, que acaba Dijous Sant.
Carnestoltes comencen dijous abans del Dimecres de Cendra i acaben amb l'enterrament sardina dimarts.
Divendres de Dolor, anterior al Divendres Sant
Diumenge de Rams: diumenge anterior al de Pasqua
Diumenge de Pasqua
Ascensió (dijous, 40 dies després de Pasqua)
Pentecosta (diumenge, 10 dies després)
Corpus (dijous, 10 dies després)
Quan jo era menuda, el dia de Pasqua anàvem a replegar la mona a l'església (teíem mona de primera, segona o tercera segons la quantitat de cuponets que havíem replegat els diumenges que havíem anat a la catequesi després de missa d'11) i després anàvem de dinar a la caseta d'algun dels amic dels pares. Solíem estrenar sabatilles, i amb un poc de sort pantalons. Saltàvem a la corda, ballàvem la tarara, empinàvem el catxirulo i moltes més coses, clar.
El dia de Pasqua / Pepito plorava / perquè el catxirulo / no se li empinava. La tarara sí / la tarara no / la tarara mare / que la balle jo. Ella porta pirri / ella porta pirri / ella porta pirri / també polissó.
Estos tres dies de Pasqua / són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / vénen a dotorejar. Ai, xúmbala, les xiques guapes! / Ai, xúmbala, que és polissó! / xics i xiques que no juguen / que se'n vagen al racó!
Les cançons per a la corda que recorde eren totes en castellà: Allà arribita; El cocherito leré; Soy la reina de los mares; Que entre el 1...; El rey, la reina...
Habitualment teníem una parella pasqüera; el meu pasqüer de tota la vida ha sigut Paquito el de Maruja.
El segon dia també solíem anar a dinar al secà amb els pares, o almenys a berenar, i el tercer ja sols era qüestió dels xiquets. Berenàvem amb la mona -que només es feia eixos tres dies- i esclafàvem l'ou al front del pasqüer.
Ací em pica / ací em cou, / ací em menge la mona, / i ací et trenque l'ou.
I no vull entrar a discutir què és una mona a l'Horta, què és a la Ribera, com li diem al panquemao... Aquesta és la meua mona.
Un lloc tradicional per a menjar-se la mona era el Barranc (el de Carraixet, clar). La veritat és que no sé si actualment hi va algú. Espere que sí.
-----------------
Sabíeu que la Setmana de Passió començava el Dimecres Sant amb la Salpassa o Sarpassa o Solispassa …?
Es tracta d’una tradició que, per desgràcia, s’ha perdut en moltes localitats valencianes; encara que n’hi ha d'altres –especialment en les valls de Pego- que continuen conservant aquest ritual de benedicció en què els xiquets tenien un gran protagonisme, ja que ells anunciaven que la Salpassa o Sarpassa -com diuen en La Ribera o L’Horta-. Els infants duien a terme les seues accions tals com colpejar les portes amb les macetes de fusta mentre entonaven cançons tradicionals -en to burlesc- i acompanyaven, davant davant, el senyor rector, el qual, assistit pels escolans, duia el sarpasset en les mans, i en alguna ocasió el Lignum Crucis o una altra creu que donava a besar als ocupants de la casa. Els escolans duien la sal i l’aigua beneïda perquè el rector, després de resar, beneira la casa i els seus habitants, i es repetia un ritual en què es permutava sal i aigua, se n'enduia tanta com en deixava i la mestressa, en agraïment, feia un donatiu, normalment ous, que es destinaven als necessitats i/o a la Parròquia (M'han dit que a Almàssera trobaren un dia una gerra plena d'ous guardats en calç -altres deien que eren dues gerres-).
El nom prové de l'expressió llatina salis sparsio, “la sal passa”, o la “sal s’escampa, s'esbargeix”. S’ha de tindre en compte la importància històrica de la sal per a la condimentació i conservació dels aliments, i la seua significació simbòlica per al Cristianisme, no debades Crist digué als seus deixebles allò de: “Vosaltres sou la sal de la terra”.
Una cançoneta replegada a Alfara (L’Horta) diu: "Ous ací, ous allà, bastonades a l’escolà. Ous a la finestra, cistellades a la mestra. Ous al ponedor, bastonades al retor, Ous a l’armari, bastonades al vicari. Ous ací, ous allà, cistellades a l’escolà".
O una altra, a Vallada: "El repiquet de les macetes, ¿pa que son bones? Pa repicar perols i cassoles. Ous ací, ous allà, bastonades al sagristà. Ous a la pallissa, bastonades a Lluïsa. Ous al ponedor, bastonades al rector. Ous a l’armari, bastonades al vicari".
