faustinet

25 anys sense Foix

2012-01-29T19:15:00.001+01:00

Jo vaig conéixer Foix a través del Serrat:

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

2012-01-17T11:36:00.001+01:00

21 de gener: manifestació per l'escola pública

26 gener:
No a les retallades en els serveis públics
No a les retallades en educació

2012-01-11T19:00:00.007+01:00

El Disc dels Músics i Cantants en Valencià

escolavalenciana

<p>&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;a href="http://escolavalenciana.bandcamp.com/album/el-disc-dels-m-sics-i-cantants-en-valenci"&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;El Disc dels Músics i Cantants en Valencià by escolavalenciana&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;</p>

El disc de la música en Valencià Vol. II by escolavalenciana

El disc de la música en Valencià Vol. III by escolavalenciana

El disc de la música en Valencià Vol. IV by escolavalenciana

<p>&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;lt;a href="http://escolavalenciana.bandcamp.com/album/el-disc-de-la-m-sica-en-valenci-vol-v"&amp;amp;amp;amp;amp;gt;El disc de la Música en Valencià Vol.V by escolavalenciana&amp;amp;amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;</p>

La llengua en estat d'alerta

2012-01-10T12:01:00.000+01:00

La llengua en estat d'alerta

06/01/12 - M. ÀNGELS ALSINA I BOSCH

El País Valencià celebra, aquest any 2012, el vuitantè aniversari de les Normes de Castelló, és a dir, l'acord que signaren, a Castelló de la Plana, el 1932, representants del món de la cultura i de la política i que certificava l'adopció de la reforma ortogràfica empresa per Pompeu Fabra, que, si aixequés el cap, el tornaria a abaixar avergonyit de veure l'actual panorama: un País Valencià sense TV3, ni IB3 i amb un Canal 9 manipulat sense la més mínima intenció d'impulsar la normalització del valencià (i que només es pot veure en el seu territori lingüístic), a més de la intenció de la Generalitat Valenciana d'imposar un enseyament trilingüe, cosa que significa, a la pràctica, la marginació definitiva del català.
A les Illes la cosa no millora: el govern balear ha presentat un avantprojecte de llei per eliminar el català com a requisit lingüístic per accedir a la funció pública. És a dir, ara el coneixement del català ja no serà un requisit per accedir a la funció pública, sinó que serà només un mèrit. Serà l'únic lloc al món on no s'exigirà el coneixement de la llengua pròpia!
Al Principat les coses tampoc no van millor: les darreres sentències i el triomf esclatant del PP arreu de l'Estat fan perillar el català com a llengua vehicular a l'escola.
Solucions? Només seguir els consells de Joan Solà als polítics del Parlament de Catalunya: “Teniu la responsabilitat de fer que aquest poble no se senti subordinat.” Nosaltres, però, també ens hem de fer nostra aquesta responsabilitat i aplicar-la cada dia... O és que no som prou conscients que la llengua catalana no només continua en perill, sinó que està en estat de màxima alerta? Si la cosa no millora, la celebració dels vuitanta anys de les Normes de Castelló em resultarà francament hipòcrita i trista.
Bescanó (Gironès)

elpuntavui

Nosaltres els valencians

2012-01-10T11:51:00.000+01:00

Nosaltres, els valencians

Vicent Sanchis

L'any 1962 Joan Fuster complia l'encàrrec que li havia fet Max Cahner i lliurava l'original perquè es pogués publicar Nosaltres, els valencians. El llibre va passar la censura de manera inaudita. Segons diuen, va tenir la xamba d'entrar al registre del Ministeri d'Informació i Turisme com a “text en llengua valenciana” i que allà hi havia un mossèn que s'encarregava d'aquests comptats i inofensius artefactes. Endut per l'extrema confiança dels precedents que havia hagut de beneir abans, no hi va prestar gaire atenció. Angelet! El resultat va ser que la inquisició civil amb sotana va tolerar la bomba intel·lectual més potent que havia esclatat al País Valencià en segles. Enguany en celebrem cinquanta, de l'efemèride. Al·leluia! Com sol passar amb els textos clàssics, la saviesa i la interpretació fusteriana dels avatars històrics valencians es mantenen del tot vigents. La doctrina, però, ha fallat en l'acció que se n'hauria d'haver derivat. I som on som. Gràcies, però, pare Fuster, tòtem d'una tribu perduda encara!

elpuntavui 3/01/12

2012-01-06T20:14:00.000+01:00

Comunicació escrita: la coherència interna del text

Joan Tudela

Una de les formes més evidents i més lamentables de la deixadesa a l’hora d’escriure és la incoherència interna del text. Quan revisem el primer redactat, hem d’estar atents a la qüestió de la coherència interna. No pot ser que, en una carta, l’encapçalament s’adreci als lectors tractant-los de benvolguts companys, a la quarta ratlla es tracti el lector –reduït a un de sol– de vostè i, al final de la carta, se’l tracti de tu. No pot ser que, en la mateixa carta, a la segona ratlla parlem de la SEAT en majúscules, a la tercera parlem de la Seat només amb majúscula inicial i a la cinquena parlem ja de la seat tota ella minúscula. Més enllà de la correcció o incorrecció, més enllà de l’adequació a inadequació, existeix la necessitat de la coherència interna d’un escrit. Quan hem triat una fórmula, l’hem de mantenir al llarg de tot el text. Les incoherències internes no ens han de preocupar gaire mentre redactem l’esborrany, però sí que hem d’obrir bé els ulls per detectar-les i esmenar-les en la fase de la reescriptura, quan revisem el primer redactat.

Del llibre Llengua i comunicació.
joantudela@periodistes.org

2011-12-23T12:41:00.003+01:00

Els noms dels dies

malgratlaboira

Els noms dels dies de la setmana són una indicador fantàstic per copsar fins a quin punt les llengües reflecteixen la història i la identitat de les comunitats que les parlen. En català, i en les altres llengües romàniques, el dilluns, dedicat a la Lluna, evidencia els orígens pagans; el dimarts (Mart), el dimecres (Mercuri), el dijous (Júpiter) i el divendres (Venus) recullen la influència romana; el dissabte, el dia del Sàbat, denota el passat jueu; i el diumenge, el dia del Senyor (Dominicus), les arrels cristianes. Les llengües germàniques, per la seva banda, també dediquen el dilluns a la Lluna; el dimarts, el dimecres, el dijous i el divendres són, en canvi, per honorar els déus víkings; el dissabte és per Saturn, un déu romà al qual, paradoxalment, els llatins no hem dedicat cap dia; i el diumenge, com si es tanqués el cercle del paganisme, honora el Sol. Per cert, que tant llatins com germànics mantenim, per regla general, el mot “dia” en el nom, ja sigui amb un prefix –dilluns– o amb un sufix –lundi, monday–, si bé els espanyols, entre d’altres, han optat per suprimir-lo. Una curiositat: en català diem estar al mig com el dijous i, justament, Júpiter és el planeta central del sistema solar. I una altra: mentre els jueus celebren el Sàbat i, per tant, no fan feina, els catalans aprofitem per fer dissabte. Qui ha dit que les llengües no són també una manera d’interpretar la realitat?

foto: http://bibliopoemes.blogspot.com

BONES FESTES I BON ANY

2011-12-19T23:06:00.004+01:00

“Els Nadals”

Manuel Cuyàs

Avui que és la Mare de Déu Torronera i que a Arenys de Mar és la Mare de Déu Fumadora, o sigui avui que és el dia en què tradicionalment començava el cicle nadalenc, jo proclamo que si al carrer, a les botigues, a la ràdio, per la televisió o pel Twitter haig d'anar sentint o llegint “els Nadals” o simplement “el Nadal”, desconnecto ara mateix de tot i de tothom i no torno a parar orelles fins passat Reis.
Des de quan a Catalunya hem dit “el Nadal” o, encara pitjor, “els Nadals”? Mira que la cançó és clara: “Ara ve Nadal...” No “el Nadal” ni “els Nadals”, “Nadal”.
L'altre dia denunciava aquesta manera de dir en una reunió, i algú que encara no sé si parlava seriosament o em volia prendre el pèl es va pensar que jo era un anticlerical contrari a les festes de Nadal que advocava per substituir “el Nadal” i els “Bons Nadals” que ell creia correctíssims, per “les festes” i les “bones festes”.
Representa que Nadal és l'època de l'any en què donem més corda a la tradició, a tot allò que per anys i generacions que passin es manté inamovible. Destapem la capsa de les figures, i sant Josep ens dóna un disgust si ha perdut un braç. Tastem l'escudella, i hi volem trobar l'exacte gust de cada any. Encetem els torrons i han de ser els de sempre, amb tantes ametlles i amb tanta mel. Doncs bé, no sé què passa però quan arriben aquestes dates tallem braços i mànigues a la gramàtica i al nom que sempre han tingut les coses amb la més gran tranquil·litat. També hi ha els que diuen “Nit Bona” i “Nit Vella”. Els deixarem córrer per no posar-nos nerviosos, però abans direm que entre els que fan anar la tradició oral en doina jo hi reconec alguns que després s'indignen amb els que no fan tió i confien els regals al Papa Noel, que és un estranger, un barbarisme cultural.
He explicat l'anècdota molts cops, però és que m'agrada tant que no em cansaria de repetir-la. Fa uns anys per aquestes dates una presentadora de televisió va preguntar a Pasqual Maragall si era cert que passaria “els Nadals” a l'Argentina amb la seva filla. El president i nét del poeta va respondre amb la naturalitat de qui posseeix el geni de la llengua: “Bé, només aquest, eh?”
elpuntavui 8/12/11
-----------
"La grossa, el jesusset i el pessebre" J. Leonardo Giménez (Levante_emv)

------------------
"Per Nadal cada ovella al seu corral" NÚRIA PUYUELO (elpuntavui)

-----------------
Tindre un bon pesebre J. Leonardo Giménez

"Casca" Alfons Llorenç

Estenem fantasies i els somnis als balcons. I, mentre la vespra dels Reis es vessen il·lusions i es crida fortuna, arribava a tota la geografia de la nostra història i cultura (Occitània i Nàpols, Catalunya i Balears, de València a l’Alguer), i, encara, a Almoines (la Safor), la casca. Una coca de pasta d’ametla, sucre i ous, farcida de dolç de moniato, batata, cabell d’àngel o carabassa, emblema de la resurrecció). Cuita al forn, grial, si matern generador de vida, i al foc, vicari del Sol a la terra. La forma redona és simptomàtica: un símbol solar (al fred gener!), propi dels ritus solsticials precristians i de les ofrenes als déus procreatius; els romans ja menjaven tortells a les festes d’hivern. L’ametla, bàsica, ha estat fecundant signe sexual i vital; maternals, aixoplugaven els pantocràtors (del grec panto-krator = totpoderós, ja aplicat a Zeus) del Pare Etern. Els fèrtils ous guarden el misteri de la vida i l’engendren. I, la dolçor, tan pròpia dels eterns déus olímpics.
La singular forma almoinera (també, Vila-Real), de serp enroscada, no és casual. Demonitzat el pobre rèptil per la caiguda original dels innocents primers pares, seductora, sota la figuera de l’Edén, era, no obstant, signe fàl·lic i fecundador. A més, guardava les fonts de vida i d’immortalitat i els tresors més fabulosos, per tant, vaticinava riquesa i prosperitat.
La casca és senyal de la resistència a la desfeta d’Almansa, a l’assimilació. Ha desafiat al “roscón” castellà, d’origen fiancés, portat pel botxí Felipe V, que volgué imposar-lo; ho va atènyer als dictatorials anys setanta. Encara, una encisadora nit es combreguen casques per la pervivència, captivar la bona ventura i els dons d’uns saturnals “reis” ben nostres: “Senyor rei, ja estic ací; la palla i les garrofes per al seu rossí/ i els joguets i els casques per a mi”.

Els noms de les festes de nadal francesclopez LLIMA
Els propers dies s'acosten dates assenyalades i celebracions, els noms de les quals, per influència d’altres llengües, patixen a vegades transformacions que cal evitar. També plantegen alguns dubtes quant a l’escriptura de majúscules i minúscules. Per això volem recordar-vos algunes expressions:
— Nadal
— el dia de Nadal
— la nit de Nadal
- el segon dia de Nadal
— Sant Esteve
— el dia dels Sants Innocents o el dia dels Innocents
— Cap d’Any
— la nit de Cap d’Any
- el dia de Cap d'Any
— la Cavalcada de Reis
— la nit de Reis
— el dia de Reis
Per tant, s'escriuen amb majúscula tots els substantius i adjectius que formen part de festivitats cíviques, religioses i polítiques. També s'escriuen amb majúscula els noms propis referits a personatges, per exemple els Reis d'Orient (Melcior, Gaspar i Baltasar), el Pare Noel, Santa Claus.
Finalment, recordeu que la paraula Nadal és sempre singular; no hem de dir els Nadals. Així, hem de dir: les festes de Nadal, s’acosta Nadal, felicitar el Nadal, etc.

desembre

2011-12-12T11:11:00.001+01:00

Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades

Paco Cerdà

El desembre és un vell que fa arrugar la pell. Mor l´any ja gastat mentre el dia va acurtant-se i el fred penetra als ossos. El refranyer ja ho avisa: el fred de desembre es fica dins per sempre, i el seu vent fa tremolar al més valent. Per això, i per la letargia que adorm els solcs dels bancals, el llaurador no ha d´alçar-se del llit massa matí: Per desembre i gener, no cal ser matiner. A la gent fredolina no li convé innovar a la cuina: Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades. I a la jovenalla, més li val fer cas dels més vells i seguir el seu consell: Del desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit, però amb una condició: qui en desembre ha de festejar, vora el foc s´ha de posar.
La llar (o l´estufa o la calefacció, no forcem ni el costumari ni el romanticisme) s´erigeix en protagonista l´últim mes de l´any. I entorn a ella, la família. Amb el Nadal a l´horitzó, s´acosten dates de dinars, sopars i encontres familiars. Diuen que la sang, sense foc bull. Per al bo i per al roín. I l´humor de la tradició en dóna fe: la sogra, ni de sucre és bona; dos cunyats en pau i junts, no hi poden estar més que difunts; apanya´t sogre, per a qui t´herete, dol a la roba i el cor alegre; oncles i ties, el dol quinze dies, i si no et deixen res, huit i no més; amor de gendre, sol de desembre; sogra i nora, quan una riu l´atra plora.
Així, amb la família reunida, arriba el mes de les celebracions més grans de l´any. Diuen que sant Nicolau, obri les festes amb clau (6 de desembre). Per què? Es creu que despús demà —celebració de la mort d´aquell sant orfe i molt caritatiu que visqué a Anatòlia al segle IV— comença el viatge del barbut Santa Claus per a repartir els regals als xiquets de tot el món. Santa Claus deriva de Sant Nicolau, i de cecs és no vore que li està guanyant la partida a la tradició dels Reis.
No obstant això, encara és possible viure un Nadal valencià. I ací proposem —amb més vocació etnogràfica que essencialista— tres exemples. D´entrada, la visita al Betlem de Tirisiti (del 23 de desembre al 8 de gener). És una joia valenciana de la cultura tradicional, declarada Bé Immaterial d´Interés Cultural, que es representa a Alcoi des de mitjan segle XIX recollint l´herència mediterrània dels teatres de titelles de peu i vareta. L´entranyable venter Tirisiti, la seua muller Tereseta, el sereno, el simpàtic agüelo o el bou, així com els personatges de la part més oficial (els Reis, la Sagrada Família, els pastorets…) connecten els xiquets amb un passat atàvic ben diferent al dels centres comercials i els Jingle Bells que aprenen a l´escola.
Precisament per ací va la segona recomanació: recuperar les velles nadales valencianes. Eclipsats pel Noche de paz o el Belén, campanas de Belén i altres villancicos forasters, van deixant-se de sentir —més enllà del Fum, fum, fum— les melodies i lletres nadalenques del poble, aquelles que Sanchis Guarner recollí al Cançoneret valencià de Nadal. «La nit de Nadal / és nit d´alegria, / el fill de Maria / és nat al portal». I tantes altres que es moren…
Així va morir al seu dia el Cant de la Sibil·la, el drama litúrgic de melodia gregoriana que es representava als temples valencianes en la missa del Gall fins que l´Església —sempre temerosa— el prohibí al segle XVI. Amb feu ininterromput a Mallorca i l´Alguer, alguns pobles valencians l´han anat recuperant. Els Menestrils d´Ontinyent representaran el Cant de la Sibil·la el 22 de desembre a l´església de Santa Maria, amb 80 participants disposats a recrear aquesta profecia de la fi del món i el judici final, dia en què «lo sol perdrà sa claredat / mostrant-se fosc i entelat, / la lluna no darà claror / i tot lo món serà tristor».
«Per Nadal, un pas de pardal…»
Pero abans que arribe tot això, entrarà l´hivern el dia 22 (00.38 hores) per a omplir de fred cada racó durant quasi 89 dies. Diuen que les sopes i el sol a l´hivern donen consol, però l´experiència ho contradiu: del sol de l´hivern i dels núvols de l´estiu, enganyats eixiu. Si no el calor, sí que ens queda l´esperança de vore créixer la llum solar, a partir del solstici, amb la vella cantinela: Per santa Llúcia, un pas de puça (dia 13); per Nadal, un pas de pardal (25); per sant Esteve, un pas de llebre (26); per Any nou, un pas de bou (1 de gener); per Reis, mitja hora creix (6); per sant Antoni, un pas de dimoni (17); per sant Sebastià, un pas de marrà (20 de gener); i per la Candelera, una hora entera (2 de febrer). Però encara ens queda bona cosa de foscor (i no parlàvem ara de política, mercats o religió) per suportar: perquè dies de desembre, dies de malura: tot just es fa de dia que ja és nit obscura.
levante-emv

uep!

2011-12-06T13:04:00.000+01:00

Pataplim, pataplam, ric-rac, pluf

22/11/11 Núria Puyuelo
Sabíeu que en català esternudem fent atxim, atxem o atxum, mentre que els castellans quan estan constipats se'ls escapen achís? És apassionant el món de les onomatopeies. Reprodueixen amb més o menys encert els sorolls de la nostra vida quotidiana, però paradoxalment difereixen molt segons on es diuen. Dins mateix dels Països Catalans trobem diversitat dialectal: la interjecció ep! que fem servir per cridar algú té la seva variant mallorquina –uep!–. Però les diferències més interessants les trobem si comparem les onomatopeies entre diferents idiomes. Per exemple, la veu del gos. En català, els gossos fan bub-bub; en castellà, guau; en francès, ouah ouah; en italià, bau bau; en portuguès, au-au; en anglès, bow-wow, i en alemany, wau wau. Trobem la mateixa diversitat amb els galls: mentre que en català criden quiquiriquic; els galls castellans fan quiquiriquí; els francesos, cocorico; els italians, chicchirichì; els portuguesos, cocoricó; els anglesos, cock-a-doodle-doo, i els alemanys, kickeriki.
Ara bé, tot i la genuïnitat i la riquesa expressiva i lingüística de les onomatopeies, en català tenim un buit bibliogràfic en aquesta matèria. Només disposem d'un diccionari, el de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume, que, juntament amb el Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll, constitueix un recull de referència d'aquest llenguatge, tan propi del món infantil i dels còmics.

elpunt avui

Una rosa de paper

2011-11-27T21:03:00.003+01:00

pronoms EN, HI

2011-11-21T13:51:00.000+01:00

Correccions lingüístiques

Pere Ortís

[...]
Heus ací, doncs, que en un exemplar de recent aparició, hi trobem la pàgina que conté una agenda adreçada a la dona, que dalt diu: “Dona informa’t”. Si això es referís a la colla de coneixements que brinda l’univers a la dona, estaria ben dit; però referint-se a què la dona s’informi concretament de l’agenda que li despleguen a la vista, cal que hi digui: Dona, informa-te’N.
En un escrit sobre una residència assistida, hom diu referent a un torneig de bitllets que hi organitzaren: “Han participat onze residents..” i cal que hi digui: HI han participat onze residents...
Ai, aquests pobres adverbis pronominals, EN i Hi, que els tenim en perill d’extinció!
En aquell editorial surt tres vegades l’expressió més o menys, la qual evidentment porta l’empenta del castellà “más o menos”. Hem relegat a l’oblit l’ancestral, i tan bonica, si fa no fa. On diu, per exemple, ...de tractors n’hi havia “més o menys” com l’any passat, podria dir-hi: ... de tractors, n’hi havia si fa no fa com l’any passat.
El “menos” castellà ha fet destrosses, en el català actual.
I com que alguns lectors m’han comentat escrits com aquest sobre correcció lingüística en positiu, transcric, un poc escurçada, aquesta carta que he enviat a la senyora Mònica Sorribes, Directora dels nostres mitjans de comunicació:
Després de la parafernàlia de salut i d’expressar satisfacció pels nostres mitjans, li dic:
El dia 24 d’octubre, a dos quarts de nou del matí, un noi que parla a una velocitat que fa que se li perdin conceptes, en el programa El matí, de Manuel Fuentes, a “Catalunya Ràdio”, va dir: “... farem la tertúlia, en Tal, en Tal i en Tal, i tots els oients que vulguin participar...” I calia que digués: I tots els oients (jo hi diria oïdors) que vulguin participar-HI. D’això en vaig avisar l’emissora, trucant al 012, de la Generalitat, i em va respondre una noia molt bonica, sí, molt amable, però en demanar-li jo el telèfon dels responsables de la llengua ben parlada a “Catalunya Ràdio”, em digué: “Ells, telèfon no tenen”, (“ellos teléfono no tienen”), i calia que em digués: Ells, DE telèfon, no EN tenen.
A la mateixa emissora, sentim de tant en tant la veu d’una noia que diu: “Catalunya Ràdio... ningú et donarà més”, (nadie te dará más”), i cal que digui: Ningú no te’N donarà més. On EN fa referència a tot allò que dóna una emissora.
Perdoneu si us dic amablement que molts dels vostres locutors suprimeixen aquests adverbis pronominals, EN i Hi, i que així mutilen lletjament la llengua catalana. I només ens faltava això, puix que tot el jovent català els ha perdut o va pel camí de perdre’ls. Com també els grans els han perdut, en especial a l’àrea de Barcelona. I una llengua catalana sense aquests pronoms ja no val la pena, més val parlar d’una vegada en castellà.
També us vull dir que el senyor Tomàs Molina, a Espai Terra, a dos quarts de nou del vespre, tot sovint diu “anem a veure” (“vamos a ver”), i no es mou de lloc. Si no hi ha trasllat físic, no pot ser dit així, en català. Cal dir: A veure. Vegem. Mirem a veure què hi ha, etc. També diu “empañar” i en català és enllorar,o entelar.
[...]
Infomigjorn

2011-11-16T10:27:00.000+01:00

Article publicat en EL PUNTAVUI dimarts 1 de novembre del 2011

Topònims, nazis, RENFE

Ferran Suay

Explica David Downing al seu llibre Silesian Station, que quan l'exèrcit alemany va ocupar Txèquia, les autoritats nazis anunciaren que divuit paraules (concretament divuit, ni una més ni una menys) eren intraduïbles de l'alemany al txec. Entre aquest mots, hi havia Führer (ja suposem que els txecs se'n podien passar sense), però també Bohmen i Mahren, els noms alemanys de les regions de Bohèmia i Moràvia. Així, els txecs no estaven autoritzats a referir-se al seu propi país, en la seua llengua. Ho havien de fer en la llengua dels invasors.
Cosa de nazis?
A l'estació de trens de Massalfassar es pot sentir clarament com la veu que anuncia els trens en valencià diu, per exemple: “Rodalia amb destí (sic) Castellón, efectuarà la seua eixida...”. Fins i tot quan la locució és en la llengua pròpia —tot i que es tracta d'una traducció grollera, maldestra i calcada de la versió castellana— el topònim és dit en l'idioma de l'exèrcit d'ocupació (Ai, las! volia dir 'en l'altra llengua oficial'). És una manera ben documentada d'humiliar els vençuts i recordar-los a cada moment qui mana.
I per les carreteres ens trobem Peñíscola, malgrat que el nostre alfabet no conté la lletra ñ, i ens trobem Villanueva de Castellón, i Alicante/Alacant. I ara vol la batlessa de Maó que la ciutat es diga Mahón/Mahó, malgrat que la hac és muda i no hi aporta res, si no és confusionisme. I la cosa arriba al ridiculisme extrem del bilingüisme imbècil quan els rètols ens anuncien la proximitat d'Alcoi/Alcoy. (Com pronuncien els castellans la paraula Alcoi? Què llegiria una pobre criatura castellana si es trobara davant d'un cartell que li anuncia senzillament 'Alcoi' sense la inestimable ajuda a la comprensió de l'aclaridor 'Alcoy'? Potser es pensaria que està arribant a Sebastopol o a Kuala Lumpur?).
Alterar la toponímia no és una maniobra banal. És atemptar contra la identitat; un concepte que la caverna mediàtica espanyola considera diabòlic, excepte quan fa referència a la seua identitat, l'espanyola. Per quins set sous els pobles castellans tenen només un nom, el seu, i els valencians en tenen dos? Per què Siete Aguas no és també Set Aigües i en canvi Sagunt sí que és Sagunto? Doncs perquè ells saben que és una bona manera de minar la moral i de diluir la identitat.
Els nazis ho sabien perfectament. Els franquistes ho sabien perfectament. Ho sap el PP i ho sap la RENFE. Quan RENFE enregistra les locucions que han de sonar en totes les estacions, no deixa a la voluntat de la locutora la manera de pronunciar els noms de pobles i ciutats. Li indiquen clarament com ha de fer-ho. I li diuen que els ha de pronunciar a la manera castellana. No siga que els súbdits de províncies (del llatí 'terra vençuda') ens arribem a creure que som algú, que tenim drets i que els podem fer efectius. Només faltaria!
Ja sé que em diran que no és ben bé el mateix la RENFE, els nazis i el PP. I tanmateix jo, en aquest terreny de la política lingüística que perpetren, no hi sé veure la diferència. Voleu dir que n'hi ha?

Ferran Torent, "Ombres en la nit"

2011-11-15T22:36:00.000+01:00

Ferran Torrent presenta dijous 17 de novembre Ombres en la nit, la seua última novel·la, a les 19,30 hores, a la Casa del Llibre de València (Passeig de Russafa, 11).

Ambientada entre Viena, Montecarlo i València, Ombres en la nit és la història d’una venjança, la d’un gitano de Carcaixent que lluita en la Segona Guerra Mundial al costat de la resistència francesa i que és empresonat pels nazis. Supervivent del camp de concentració de Dachau, s’uneix a un escamot clandestí consagrat a acabar amb els nazis que vivien ocults. Amb la missió de liquidar un pròfug emparat pel règim franquista, torna a València, on haurà d’unir les seues forces a les d’antics lluitadors de la República, a les de dos agents britànics del SIS, a les d’un espia soviètic amb una doble identitat insospitada i, fins i tot, a les d’un expert falsificador potser no tan entestat a oblidar el passat com pretén fer creure. Trobaràs més informació i podràs llegir el primer capítol a la fitxa del llibre a www.bromera.com. També pots veure el tràiler des de bromera.com/promo/ombres o des de You Tube.

L’autor aborda en aquesta novel·la un tema tan controvertit com la legitimitat de l’ús de la violència i de la venjança en determinades circumstàncies, i s’endinsa en les contradiccions vitals d’una persona que dedica la seua existència a eliminar altres caçadors de persones. A més, denuncia el patiment d’una comunitat, la dels gitanos, massacrada també pel nazisme, amb més de 600.000 morts.

Ferran Torrent (Sedaví, 1951) és un dels escriptors valencians més consolidats amb una exitosa producció que l’ha fet mereixedor de guardons com el Premi Sant Jordi de Novel·la, el Joan Crexells, el Nacional de la Crítica o el de la Crítica Serra d’Or. Així mateix, va ser finalista del Premi Planeta. Amb un estil que transita de la novel·la negra a la costumista, l’autora ha anat creant, novel·la rere novel·la, un món i uns personatges de ficció que retraten la cara més canalla i corrupta del submón de la València actual. Al catàleg de Bromera hi ha també bona part de la seua producció literària: Gràcies per la propina, La mirada del tafur, L’illa de l’holandès, Living l’Havana, Cambres d’acer inoxidable, Societat limitada, Espècies protegides, La vida en l’abisme i Judici final.

bromera

Ara, Estellés

2011-11-15T22:29:00.000+01:00

Al blog Valencià, llengua i imatge trobem la següent informació:

Presentació: a l'Octubre CCC "Ara, Estellés"

Lloc: Octubre Centre Cultural (València).

Dia: Divendres, 18 de novembre.

Hora: 19.00h.

Acte: Presentació del llibre “Ara, Estellés. 12 poemes, 12 cançons a Benicarló” (Onada Edicions) amb concert de Ximo Caffarena i Quim Sanç.

Dialecte

2011-11-07T10:17:00.001+01:00

Albert Pla Nualart

Els lingüistes, amb Jesús Tuson al capdavant, han fet esforços notables per desnegativitzar el terme dialecte . El fan sinònim de varietat i afirmen que una llengua només la podem parlar a través d'un dialecte, perquè no és res més que la suma de les seves varietats.
Però l'ús popular l'associa a una manera de parlar que no arriba a llengua i que estigmatitza socialment els que el fan servir. I és tan cert que res que sigui lingüístic el fa inferior, com que, històricament, parlar certs dialectes ha tancat portes.
Desafiant tots aquests prejudicis, avui joves catalans procedents de les varietats més allunyades del central, mantenen (quan ja fa anys que viuen a Barcelona) els seus trets dialectals, tot i que també són capaços de parlar i escriure l'estàndard força millor que molts barcelonins.
Mantenir amb orgull el dialecte és profundament coherent amb la lluita per salvar el català. En altres paraules, la defensa del català només crearà complicitats si el món entén que és la nostra manera de defensar la diversitat lingüística. I per fer-ho creïble, primer hem de respectar la diversitat interna de les llengües.
És just el contrari del que va fer l'altre dia el nostre president quan va dir que a alguns nens andalusos quan parlen castellà no se'ls entén.
Jo li diria dues coses. Primer, que a casa seva ningú té cap problema per entendre'ls. I segon, que perquè Mas entengui perfectament els nens andalusos i gallecs cal una lluita aferrissada contra la diversitat lingüística que crec que als catalans no ens toca abanderar.

ARA 19 d'octubre del 2011

Tots Sants

2011-11-01T14:58:00.001+01:00

La mort i el refranyer

La festivitat de Tots Sants va estretament vinculada al cicle vida-mort a través de reminiscències antigues del cicle de la terra: després de l'abundor de les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura.

Llegiu l'article del Víctor Pàmies a
raons que rimen

Eufemismes i disfemismes per parlar de la mort
Les perles cultivades de Ramon Solsona
escolteu-ho a RAC1

ficar i posar

2011-10-27T21:47:00.000+02:00

(foto flickriver.com)
levante-emv 14 d'octubre del 2011

Ficar i posar

J. Leonardo Giménez
(...)
És possible que eixa mescla i/o reducció es dega a la influència del castellà "poner", que no sols pot contindre el significat dels dos verbs valencians esmentats, sinó també el de "pondre". El nostre "ficar", a més d'altres matisos, significa "fer entrar (una cosa) dins d'una altra o dins d'algun lloc", "fica les claus en el calaix (o en el pany)", "fica el menjar (o la coca) en el forn", "no para de ficar-se les mans en les butxaques", etc., mentre que "posar", entre altres accepcions, és "fer que una cosa estiga en un lloc determinat on no estava", "fer que una cosa estiga en una nova posició", "posar un llibre a l'armari", "posar dreta la granera", "posar bé les cadires", etc.
"Posar" pot ser sinònim de "col•locar", "situar", "ubicar", "afegir", "aplicar", "instal•lar", etc. "Ficar" també és "posar una cosa dins d'una altra", com en "fica-ho (o posa-ho) ben a dins", "no has ficat (o posat) bé la clau en el forat del pany"; també en sentit figurat, "no hi ha manera de ficar-li-ho (o de posar-li-ho) en el cap", etc. És a dir, "ficar" és quasi sempre canviable per "posar" en el significat de "introduir", "clavar" i sentits semblants, però "posar", en la majoria de les seues accepcions, no és sinònim de "ficar", perquè no devem dir "fica dreta la granera", "fica bé les cadires", ni "s'ha ficat a treballar de manobre" o "es ficaran a viure arrendats". En estos últims casos el verb és "posar". I com a prevenció de certes malalties i per al control de la natalitat, "fica-te'l, fica-li'l", millor que posa-te'l, posa-li'l.

2011-10-25T11:46:00.000+02:00

Anem raonant cada dia
amb menys paraules i les diem lentament,
oh comiat tristíssim de les paraules, vídues
de coses.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993) / Minimàlia

lectura+

2011-10-24T10:14:00.000+02:00

El lector d'una novel·la, o el lector de poesia, si n'ha sortit transformat, quan tanca el llibre per darrer cop, sap que a partir d'aquell moment ell és ell més aquella lectura.

Jaume Cabré (Barcelona 1947) / MINIMALIA

Qui és talibà? Què és ser talibà?

2011-10-20T01:40:00.001+02:00

El líder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, ha explicat a la ràdio per què parla castellà en la intimitat de casa seva, amb els seus fills i la seva dona, a Eivissa. "La meva llengua és el català, però no sóc un talibà [...]No penso imposar el català a la gent que estimo"

el periodico

(la paraula talibà ve de l'arab, significa "estudiant")

Nosaltres, els talibans EMPAR MOLINER

Ara.cat, 20/10/2011

El fet que Gerard Quintana, que és un cantant en llengua catalana, hagi explicat a El convidat que enraona en espanyol amb els fills és la prova més fefaent que a Catalunya, en qüestions lingüístiques, tothom fa el que vol. Ho trobo saludable, de la mateixa manera que trobaria saludable que, posem pel cas, la Mayte Martín, que és cantant en llengua castellana, parlés en català amb els fills.

Diu en Quintana que la mare dels nens, tot i que és catalana, enraona en espanyol amb els nens, i ell fa el mateix. Res a dir. Jo conec un matrimoni, catalans de soca-rel tots dos, que es parlen en espanyol. Això sí, amb un accent tan megacatalà com el d'en Quintana quan canta Tu sexo (no se'l perdin!). I es parlen en espanyol perquè es van conèixer parlant en espanyol. I es van conèixer parlant en espanyol perquè eren en una botiga. I ells, a les botigues, parlen en espanyol.

El que sí que em resulta curiós és la frase d'en Quintana per explicar la disglòssia. "La meva llengua és el català, però no sóc un talibà i no penso imposar-la a la gent que m'estimo". O sigui: si ell volgués parlar en català amb la gent que estima l'estaria "imposant". I seria un talibà. Però ¿és una talibana la seva companya, que sí que parla la seva llengua amb els nens? Naturalment que no. Perquè transmetre la llengua castellana als fills és un acte normal i natural com respirar. El que no és un acte normal i natural com respirar és transmetre'ls la llengua catalana. Les paraules del cantant són molt reveladores alhora que molt respectables. Em fan pensar -en un altre sentit- en un portaveu de la plataforma Basta Ya que va dir en una roda de premsa que no parlaria mai el basc perquè era la llengua dels etarres. I ho deia en espanyol, que, si ens posem així, va ser la de Franco.

victoralexandre

Una llengua que camina

2011-10-09T21:31:00.000+02:00

Una llengua que camina
Amb motiu de la Diada Nacional del País Valencià, el proper 9 d'octubre, "El documental" estrena "Una llengua que camina", un treball que mostra l'estat de salut del valencià a partir de la quotidianitat de cinc persones de diferents àmbits socials, professionals i geogràfics que van participar a la diada del 2010 en les celebracions dels 25 anys de Trobades d'Escoles en Valencià.

València, 9 d'Octubre

2011-10-09T11:15:00.000+02:00

València, 9 d'Octubre
(...)
Missatges d'esperança en els càntics de la gent
El futur es patrimoni de qui creu en el present
Es tan fàcil contagiar-se de l'eufòria dominant
Bastirem els nostres somnis sense por a flaquejar

És València 9 d'Octubre
No podran fer-nos callar
Cridarem amb tantes ganes
Que l'asfalt tremolarà

Pau ALABAJOS (Teoria del caos)

llengua

2011-10-03T09:21:00.000+02:00

ARA .cat (13 de setembre del 2011)

ESMOLET DE PARAULES, Albert Pla Nualart

Llengua

Llengua funciona com a metàfora en gairebé totes les llengües: el múscul del cos més important per parlar dóna nom al complex sistema que associant sons a significats crea infinites frases partint d'un conjunt finit.
Fins i tot l'anglès, que té tongue i language , parla de la mother tongue. Però, en canvi, no té una paraula per referir-se a la llengua com a facultat humana i una altra per referir-se a un codi lingüístic concret. Nosaltres sí: en diem llenguatge i llengua , una distinció que si no es té prou clara genera grans malentesos.
El llenguatge és una realitat natural, com l'òrgan de la visió. L'estudia la lingüística, que encara que sembli que estudiï llengües, l'únic que li interessa és el codi que subjau a totes. Les pren només com a miralls d'una dotació biològica universal.
Per contra, una llengua concreta -el francès o el català- és un fenomen social i polític de base natural i, per tant, no pot ser l'objecte de la ci ència entesa en el sentit més propi i restrictiu, el del mètode experimental tal com s'aplica, per exemple, en física.
Preguntar-li a un lingüística si el portuguès i el gallec són la mateixa llengua és -i ho caricaturitzo una mica perquè s'entengui- com demanar a un geòleg que dibuixi la línia per separar dos països.
És evident que una alta serralada o un ample riu són llocs adequats per posar-hi la frontera, però factors socials i polítics imprevisibles modelen arbitràriament el que semblava tan lògic, i els mapamundis en van plens.

la tardor

2011-10-01T13:16:00.000+02:00

Cuantes fruites diríeu que són pròpies de la tardor?

blocs.xtec.cat

Que en podríeu afegir alguna a la taula de la tardor?
Coneixeu els arboços? Sabeu com es diuen en castellà?

flickr.com

Nou programa de llibres

2011-09-28T11:44:00.002+02:00

Via llibre - 27/09/2011
El gran objectiu de "Via llibre" és viure amb els lectors les seves emocions. És una finestra oberta a tothom, a tots els àmbits dels llibres: narrativa, assaig, poesia, teatre, i fins i tot als llibres d'autoajuda... Sense oblidar la literatura infantil i juvenil. Tot per acostar el món de la lectura al gran públic.

2011-09-21T11:48:00.000+02:00

EL TEMPS (nº1422, 13/09/2011) La Gatonera

Podríeu posar-hi paraules?

2011-09-18T21:00:00.001+02:00

Finalistes Premis Blocs Catalunya 2011

Ací trobareu blocs molt interessants sobre cultura, educació, literatura, història, cuina, esports, música...

Neologismes

2011-09-13T22:48:00.000+02:00

Gabriel Bibiloni: 'Sempre hi ha algú que inventa les paraules, que les crea'

Què son el neologismes? I els manlleus? I les paraules patrimonials?
D'on surten les paraules que fem servir cada dia per comunicar-nos? Qui les forma? Com es capté el català en la formació de paraules noves? Com es transmeten?
En parlem amb el lingüista i doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, Gabriel Bibiloni, que va fer un curs sobre neologismes a la Universitat Catalana d'Estiu.

veure video
vilaweb

'Català a l'atac! Visca la llengua viva!'

2011-09-11T17:39:00.001+02:00

Màrius Serra: 'Català a l'atac! Visca la llengua viva!'

Màrius Serra: 'Català, a l'atac! Visca la llengua viva!' from VilaWeb on Vimeo.

Transcripció del discurs de Màrius Serra
"Solà va proposar 11 conceptes que explicaven la reconstrucció del català com a llengua moderna, rica, de cultura i germana de les altres llengües d’Europa"
"Deia Fabra: (...) la cosa interessant és l’adquisició del llenguatge per part dels infants, l’adquisició de l’ús corrent de la llengua que s’anomena literària i per això es necessita gramàtica, però no massa gramàtica. D’això que deia Fabra ara fa cent anys, avui en diem immersió lingüística."
"necessitem més immersió lingüística que mai per tenir un futur capicua. Amb el cap i amb el cor. Només si vehiculem del dret i del revés el nom de la nostra llengua en traurem l’entrellat : Català a l’atac. Visca la llengua viva i visca el submarinisme."

Comencem el curs

2011-09-06T19:01:00.003+02:00

LA FRASE DEL DIA (RODAMOTS):

Si no hi ha un mínim d'exigència, de necessitat d'esforçar-se una mica, no hi ha progrés ni educació possibles.

Emili Teixidor (Roda de Ter, Osona 1934)

____________________

Qui pensa és mestre del bon dir

Ramon Sangles i Moles

Qui pensa, aprèn, i, de retop, ensenya; qui no pensa, sempre ha de ser arrossegat i esperonat. Pensar no és anar recordant coses o inventar, sinó aprofundir en una cosa concreta, dissecar-la, analitzar-la, voler saber com ha estat ja coneguda i tractada per altres persones sàvies; en resum, pensar és investigar, raonar i intercanviar coneixements. De la perícia en tot això ve l’art de conversar, de comunicar, de ser mestres i de fer de pares i mares del bon dir.
COMUNICAR-SE, TOT UN ART, Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 64)

________________________

Procés de l’escriptura

No hi ha res més pràctic que una bona idea. A l’hora d’escriure, la idea de l’escriptura com a procés és bàsica. I és vàlida per a tota mena d’escrits, des de la convocatòria d’una reunió fins a una novel·la. L’escriptura és un procés, que comença molt abans d’escriure la primera lletra i que no acaba fins que allò que hem escrit és llegit per una altra persona. A més a més, hem de recordar que la comunicació escrita i la comunicació presencial funcionen de manera ben diferent. En la comunicació escrita, un emissor fa arribar un missatge escrit a un receptor i la comunicació es produeix entre l’escrit i el lector. En canvi, en la comunicació presencial emissor i missatge són percebuts pel receptor –amb raó– com una mateixa cosa. Per tant, quan escrivim hem de saber que, un cop hem enllestit l’escrit, aquest ha de tenir vida pròpia (nosaltres no hi serem, al costat del lector, per precisar el sentit del que hem volgut dir). Tant és així que avui dia llegim llibres d’autors que fa segles que han mort, obres anònimes i multitud d’escrits dels quals ignorem l’autoria. També hem de reconèixer que, en general, escriure és una cosa que fa respecte. Més encara: fa por. És natural. Tot i que vivim en una societat plenament alfabetitzada, llegir és relativament fàcil i, en canvi, escriure requereix sempre un cert esforç i una certa traça. Solució? La pràctica, com en tot. Acompanyada, això sí, de bons criteris.

Joan Tudela, Llengua i comunicació.

II Diada d'Estellés

2011-09-04T12:03:00.002+02:00

Digueu-me si m'equivoque, però trobe que a València no hi ha un sol carrer que porte el nom de Vicent Andrés Estellés. Ni a Castelló. Ni a Alacant. Ni al meu poble, Almàssera. (Mira, ací prop de l'institut, a Alaquàs, sí que n'hi ha un) Quin gran pecat deu haver fet este senyor? Ser poeta? Escriure en valencià? Assumir la veu d'un poble? Hui de vesprada inauguraré a ma casa el corredor de V.A.Estellés, hi posaré una rosa de paper i en llegiré el poema, i allà que em parega, en llegiré un altre. Hi esteu convidats (però guardeu-me el secret)

(...)
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
(...)
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
(...)

Llista de participants a la Segona Diada Estellés (raonsquerimen)
Blogs participants (1entretants)

Enric Valor, la passió per la llengua

2011-08-22T13:24:00.004+02:00

Jo era d'aquelles que escrivien cartes a les amigues i als pares quan estava de campament i ho havia de fer en castellà, d'aquelles a qui la mare enviava a comprar formatge i cigrons i havia d'escriue a la noteta "queso, garbanzos...".
El meu primer contacte amb la llengua escrita va ser quan estudiava COU (1982-83), però no fou a l'institut, sinó en uns cursos de Carles Salvador que feien al poble dos dies a la setmana, crec, i ho havia de fer d'amagat de la mare, perquè allà s'ajuntaven molts catalanistes i "esquerrereros". El profe era un xic que estudiava Filologia, treballàvem a classe amb el llibre Penyagolosa 1 (Pitarch-Palomero-Pascual) i ves per on haguérem de llegir en veu alta una rondalla d'ENRIC VALOR, Joan Antoni i els Torpalls. Encara ho recorde. Llegir no era massa difícil, però després, escriure quan venia el dictat...
L'any següent vingué la facultat, i arribà el torn de L'ambició d'Aleix i de La flexió verbal. Quantes flexions verbals he comprat en esta vida, i no sols per regalar-les, sinó perquè em desapareixien. Devien ser objectes valuosos, si la gent se'ls volia quedar, no? I a poquet a poquet arribaven Millorem el llenguatge, diverses rondalles, El Cicle de Cassana... Però mai no he tingut ocasió de veure el mestre i escoltar-lo en directe.
El fill d'una amiga, que ja té 24 anys, encara em canta alguna vegada allò del "Dilluns, dimarts i dimecres, tres! Dijous, divendres i dissabte, sis! (...) I diumenge set!" de L'envejós d'Alcalà que anàrem a veure a l'Escalante quan era menut. I sempre em fa somriure.

Índex blogs participants

2011-08-14T20:53:00.000+02:00

Milonga de lletres
Un forat de pany des d'on veure l'Argentina
« El dia que Buenos Aires va esdevenir Palermo

Immersió lingüística (1)

Des que vaig arribar a Buenos Aires han canviat algunes coses en el meu dia a dia. Quan sona el despertador i em llevo, ja no esmorzo zumo de piña o de melocotón. Ara esmorzo jugo de ananá o de durazno, que malgrat tot, tenen el mateix sabor.
Per vestir-me, al meu armari trio entre la meva roba habitual. Ara bé, ja no ho faig entre faldas, camisetas y abrigos, sinó que trio entre polleras, remeras y tapados.
Per anar a la feina he deixat de caminar cinco minutos para coger el metro, perquè resulta que ara ando cuatro cuadras para tomar el subte. Sí, aquí les distàncies no es mesuren en temps, es mesuren en quadres, una qüestió que té molta lògica per als argentins. Per a ells això és exactitud, i no calcular en minuts ja que la velocitat de cada persona és diferent i, per tant, no es pot determinar una distància en temps.

Les meves salutacions han passat del plural al singular: del buenos días tradicional al buen día porteny. No sé si es tracta d’una qüestió d’economitzar el llenguatge o si hi ha un altre motiu de pes que encara no he descobert…

No me doy prisa per arribar als llocs a temps, me apuro –tot i que gairebé no seria ni necessari, atès que a Buenos Aires és costum arribar, com a mínim, quinze minuts tard a qualsevol trobada amb amics. La puntualitat diria que, fins i tot, està mal vista.
Si dino a un restaurant, faig la meva comanda al mozo, a qui pràcticament de forma indiscutible hauré de deixar una propina del 10%. Si no, dino els plats que em cuino, a base de chauchas, arvejas o porotos, és a dir, de mongetes tendres, pèsols o mongetes blanques.
Passejo pel carrer i no veig a hombres guapos y mujeres guapas. Han passat a ser hombres lindos y mujeres lindas. Clar que la terminologia, no modifica el grau de bellesa. Camino per la vereda perquè no m’atropellin els autos i doblo a la derecha o a la izquierda, en funció del meu destí.
Al súper, carrego les meves compres al changuito; a casa, bec aigua de la canilla; al carrer, vaig amb mil ulls perquè no me afanen; les coses ja no em posen de mal humor, han passat a darme bronca; tot allò que abans era increíble ara és bárbaro; i he passat d’estar súper feliz a ser refeliz.
Tota una immersió lingüística la que estic experimentant!

Fiol

2011-08-09T20:39:00.002+02:00

Mor el poeta Bartomeu Fiol
El poeta mallorquí va morir ahir a Mallorca als 78 anys. En els darrers anys el seu reconeixement cada vegada s'havia fet més ampli. El 2004 va rebre el premi Carles Riba pel poemari 'Càbales del call'

ara.cat
hermeneia
totxanes

No preg per a sentir-me confortable.
Pregam perquè ens sentim incòmodes.

MATÈRIA DE GRAFFITI

"Lúcid però dislocat",
epitafi el més adient.
"M'heu destorbat la llengua,
m'heu estroncat el doll", hi podeu afegir.

Tanmateix, entesos morbosos, faríeu malament
de centrar-vos en aquesta o en cap altra ferida:
els jos poètics són una gernació
talment com els jos no poètics.

Finalment, amb mà del tot invisible
i grafit untuós, qualcú escriu també,
a la llisa paret o al mur gratellós:
"tot jo és una exageració".

(De Catàleg de matèries, 1998)

2011-08-06T21:23:00.000+02:00

L'aforisme és l'eslògan publicitari de l'erudit

Autor: Josep Ramon Correal (Lleida, 1954), periodista català.
Font: Llegit al pròleg de Mareselva. Una evolució històrica dels aforismes, de Josep Maria Rexach Reus (Pagès editors, 1999).

diccitionari

CLAR I EN VALENCIÀ

2011-08-05T10:37:00.001+02:00

Trau la llengua, però no te la mossegues

11/07/11 Eugeni S. Reig El Punt+Avui

Es donen un bes o es fan un bes? Llegiu l'article del Reig
El Punt Avui

Donar el sol / pegar el sol
Donar ganes de plorar / fer ganes de plorar
Donar goig / fer goig
Donar igual / ser igual, tindre igual
Donar l'esquena / girar l'esquena
Donar la volta (a alguna cosa) / capgirar, posar de cap per avall
Donar la volta al món / fer (o pegar) la volta al món
Donar llàstima / fer llàstima
Donar mitja volta / pegar mitja volta
Donar palmes / fer palmes
Donar por / fer por
Donar un abraç (o una abraçada) / fer (o pegar) un abraç (o una abraçada)
Donar un bes (o una besada) / pegar un bes (o una besada)
Donar un bot / pegar un bot
Donar un xiulit / fer un xiulit, xiular
Donar una galtada / pegar una galtada
Donar una volta (o un passeig, o una passejada) / fer (o pegar) una volta (o un passeig, o una passejada)
Donar-se pressa / afanyar-se
Donar-se un bany / banyar-se, prendre el bany

El substantiu reviscolat

2011-08-03T10:30:00.000+02:00

El substantiu reviscolat

Jordi Doca

Dit i fet.

M'he triat la millor roba,

la paraula justa i sincera, ja ho veureu,

per eixir al carrer de la sintaxi

i enfilar, tot xiroi,

la gran travessera dels complements.

I el faig,

aquest gran passeig,

per anar a festejar amb un verb molt transitiu,

amic nostre de tota la vida,

que viu ben folgadament

en un confortable sintagma verbal,

ple de somnis i aventures,

amb dos nebodets adverbis

(molt escotorits),

que es dreça, victoriós,

a la plaça del capdavall del temps.

I aquesta faula, tan tendre,

qui no la voldria,

al país dels mots?

[seguint deomises, amb poca traça i molt bona voluntat]

Itineràncies poètiques

La febre de la raó

2011-08-02T09:06:00.000+02:00

FOTO CONTE ara.cat 2/08/2011
La febre de la raó MARTÍ DOMÍNGUEZ

JOHN MOORE / GETTY IMAGES

Em dic Pep Calafat i sóc llaurador d'Alboraia. Alboraia significa en àrab "torre petita". Els camps de xufa els tinc en Almàssera, que en àrab significa "el molí d'oli". Són coses que he anat descobrint jo a poc a poc, com ara el significat del meu cognom, que al·ludeix a l'ofici de calafatar les barques, ço és, de ficar estopa i pega dins les juntures de les barques perquè no entre l'aigua. Un ofici que em tem que quasi ha desaparegut, però que s'ha conservat en el meu cognom, com una mena de peça fòssil d'uns altres temps. D'ací no res l'ofici de llaurador serà com el del calafat, una cosa d'antany. Sempre he tingut aquesta dèria per saber què volen dir les coses, les paraules que emprem. Per exemple, l'altre dia un amic em va dir que tenia una casa a Benetússer i jo el vaig tallar, i li vaig dir: saps què significa Benetússer? El meu amic no ho sabia i jo li vaig explicar que volia dir "fill de Tuzem", i que Tuzem és l'antic nom de Tunísia. Són coses que deixen amb la boca oberta a tothom. La gent viu a Sedaví, posem per cas, sense saber què vol dir Sedaví. De vegades, a mi em fa l'efecte de ser, aquesta gent, com morts vivents, que s'arrosseguen per la vida sense sentir curiositat per res. En canvi, jo visc amb aquesta dèria al cap: no puc fer un pas sense preguntar-me què vol dir això o allò o allò altre. Com més sé més m'adone de tot el que no sé. És una sensació estranya, que a qualsevol altre el podria angoixar, però a la qual jo no done més importància. Cadascú té els seus vicis: una amiga meua té el costum de llegir les calories que tenen els aliments que consumeix compulsivament i explicar-te que aquell paquet de patates fregides equival a no sé quants bistecs. L'altre dia em deia que ella no volia prendre una orxata (jo n'estava prenent una de deliciosa) perquè era una dosi de midons innecessaris. Jo la vaig aturar en sec i li vaig preguntar si sabia d'on provenia la paraula orxata . Ella em va dir que sí, per a la meua sorpresa: "Quan Jaume I anava a conquerir València una bella llauradora li va dur un got d'aquesta beguda. El rei se la va beure i la va trobar tan bona que li va dir: «Açò és or, xata!»". Aquesta història em va fer molta gràcia, però cal dir que és falsa. La paraula orxata , li vaig dir a la meua amiga, prové de l'italià orzata , que al seu torn significa "feta amb ordi", per la qual cosa abans, en compte de la xufa, es devia emprar l'ordi. A la meua amiga la meua explicació li va semblar molt sospitosa, i en canvi la seua li semblava molt més versemblant. Tant se val: això serveix per a demostrar el que vull dir, la gent es creu unes històries increïbles i en canvi al davant de la veritat, la veritat científica, arrufen el nas. Si la meua amiga al final em va creure és perquè sóc llaurador i tinc camps de xufa. Orxata, una paraula italiana! Vinga, home, vinga!, em deia rient. En fi, el que jo us dic: la societat està formada per autòmats que viuen, mengen, es reprodueixen i no pensen en res més. Quina classe de societat és aquesta? Per què ningú no sent curiositat per res? Ara els joves sembla que s'estan despertant una miqueta i sincerament tinc moltes esperances dipositades en el 15-M. He assistit a totes les reunions que he pogut, i sempre hi he dit la meua. Als joves sempre els ha agradat el que he dit i han mogut les mans d'aquella manera que vol dir que així és, així és, que hi estan conformes, conformes amb tot. Ara forme part de la plataforma 15-M de Russafa, la més combativa de València. Els vaig convèncer per a que férem un cartell agraint als joves d'Egipte el que havien fet a la plaça de Tahrir, que en àrab significa "Alliberació". Sense ells i sense Facebook no hi seríem avui ací, els vaig dir. Vaig escriure en un cartell la paraula Facebook i un dels indignats , que era d'origen marroquí, hi va afegir en àrab: "Gràcies joves Egipte". Li vaig fer una fotografia que crec que ha donat la volta al món. Com diu La Rochefoucauld: "La joventut és una febre contínua: la febre de la raó". Tant de bo tinga raó, aquest gran savi francès!

2011-07-24T11:46:00.000+02:00

La llengua natural
NARCÍS COMADIRA, 24/07/2011 ara.com

(...) El país està íntimament intricat amb la llengua. Llengua i país s'han format alhora (...) el català necessita ser protegit, té dret a ser la llengua vehicular de l'escola, de tot l'ensenyament i de tot el país. És un dret de naixement. I és un deure de respecte i de pietat per part dels parlants de la llengua totpoderosa acceptar-ho. Matar el català, que és el que estan fent a València, a Mallorca i que volen fer a Catalunya, és un genocidi cultural.
De fet, sempre m'he preguntat què en treuen. Què hi guanyen, els espanyols, amb la mort del català? Res de res. Llavors per què? Per què aquesta insídia constant, per què aquest odi a una llengua que, de fet, els enriquiria? Qualsevol llengua és un enriquiment mental, és una visió del món. És que els espanyols creuen que ja en tenen prou amb la seva, de visió del món? Deu ser això.

article

2011-07-23T18:24:00.001+02:00

Iniciatives literàries creatives.
Dones en Xarxa
Judith Vives i Neus Pinart: "Finalment, cal posar-hi cara a tothom".

2011-07-22T14:22:00.001+02:00

Nou llibre per al Diàleg entre l'escriptor i els lectors joves 2012
Nou llibre de les bèsties (Moll)
Carles el Saure, el viatger humanista
vilaweb

Mans a l'obra

2011-07-19T20:43:00.001+02:00

Mans a l'obra - El Penjoll, art de paraula

Àvid i impàvid lector sóc.
Malgrat que em trobe
desconeixedor de l’alfabet llatí.
A dia de hui,
no llig més llibres
que les mans que tinc davant.
¿Quirománcia?
¿Llengua de signes?

Sé que les mans són per a escriure…
Per a escriure en elles la vida,
per a garbejar eixe temps que s’ens en fuig.

Escrivivint se’m fa tard.
Hui hi ha ball de disfresses.
Encara tinc la ràdio connectada
i li escolte dir a Raimon,
que, de l’home,
mira sempre les mans.
Abans que l'apague,
Radio Futura llança la pregunta:
¿Qui ha escrit les línies de les mans?

Mitjanit:
Les vint-i-quatre hores de les mans.
Entre el parany de disfresses d’engany:
supermans, spidermans, batmans, barmans...
i una del manc de Lepant.
¿Literatura?
No, només fricció:
La d'una galtada
per tocar-li el collons a la Ventafocs.

Noves glòries a Espanya

2011-07-18T12:32:00.001+02:00

TRIBUNA OBERTA

Contra els llibres: Noves glòries, velles agressions...!

Miquel Rosselló. Editorial Afers

recull articles Vicent Olmos

Estellés i "Preludis per a guitarra"

2011-06-29T17:50:00.000+02:00

La influència de Vicent Andrés Estellés arriba fins la guitarra
El guitarrista de Dénia Miquel Pérez Perelló presenta esta vesprada en un concert gratuït el seu àlbum 'Preludis per a guitarra', per al que s'ha inspirat en els poemes del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés.

l'informatiu

Bon dia i Bona nit

2011-06-26T21:35:00.000+02:00

Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada

Eugeni S. Reig

Tots els idiomes del món tenen determinades salutacions que els seus parlants utilitzen per a expressar que desitgen a la persona a qui s’adrecen que, el període de temps immediatament posterior a l’instant de la salutació –d’unes quantes hores–, li siga propici i que, per tant, durant eixe espai de temps, no li passe res de negatiu, res que el perjudique, res que li resulte desfavorable, advers, nociu. Els valencians hem usat des de temps immemorials i continuem usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el problema el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà que, per a desgràcia nostra, és omnipresent, ja que ens el trobem a tota hora i en tots els llocs: en la televisió, en la ràdio, en el cinema, en els diaris, en les revistes, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer, etc. El castellà té un sistema de salutacions diferent del nostre i això influïx negativament en els valencianoparlants i fa que el nostre sistema tradicional patisca deformacions, les quals són perfectament evitables si actuem amb el respecte que es mereix la nostra llengua.
El sistema de salutacions valencià.
El nostre sistema de salutacions consta, únicament, de les locucions bon dia i bona nit. La primera s’usa durant el període de temps que dura la claror del sol i la segona quan ja s’ha post el sol. Per tant, hem de dir bon dia mentres hi haja llum del sol (a les nou del matí, a les onze del matí, a les dotze del migdia, a les tres de la vesprada o a les cinc de la vesprada). I bona nit, quan és de nit, naturalment. De vegades s’usen les expressions bon dia de matí (o bon dia pel matí) i bon dia de vesprada (o bon dia per la vesprada), en les quals, a més de desitjar al nostre interlocutor que passe un bon dia, explicitem en quin moment del dia ens trobem.
En el sistema de salutacions valencià, desitgem al nostre interlocutor que passe un bon dia (o una bona nit), és a dir que passe bé les hores del dia (o de la nit) que resten des del moment de la salutació fins que es ponga el sol (o fins que isca el sol).

El sistema de salutacions castellà.
El sistema castellà és diferent del nostre. La llengua castellana usa tres salutacions: buenos días, buenas tardes i buenas noches. Hi han, doncs, dos elements distorsionats: el fet de tindre tres salutacions en lloc de dues i l’ús del plural en lloc del singular.
En castellà es diu buenos días d’ençà que ix el sol fins a l’hora de dinar (una hora indeterminada que oscil·la entre les dotze del migdia i les tres o tres i escaig de la vesprada), buenas tardes des de després de dinar fins que en pon el sol i buenas noches quan és de nit. De matí es desitja a l’interlocutor que pase un bon dia, és a dir que passe bé totes les hores que queden del dia, però de vesprada se li desitja que passe una bona vesprada, és a dir se li desitja que passe bé les hores que resten del dia que, com que ja només poden ser de vesprada, perquè ens trobem a la vesprada, es diu així de manera clara i explícita. I de nit, evidentment, se li desitja que passe una bona nit.
El castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en singular, però això és així, forma part del geni de la llengua. Expressions com ara a finales (o a principios) de semana (o de mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir) las temperaturas, subir a los cielos, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en remojo, ponerse de espaldas a la pared, máquina quitanieves, saltar por los aires, hacer las Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los efectos de, salir a hombros (o en hombros), a todas horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse añicos, heces fecales, tener pocas luces, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas, parabrisas, Navidades, etc., són sempre en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el castellà diu buenos días, buenas tardes i buenas noches, sempre en plural.
La influència perniciosa del castellà sobre la nostra llengua fa que els valencianoparlants vulguem emprar tres salutacions quan només en tenim dues i ací és a on comencem a dir barbaritats molt grosses. La salutació que correspon al matí i a la nit no té cap problema i continuem dient com sempre bon dia i bona nit. Però quan volem dir en valencià quelcom equivalent al buenas tardes castellà, no sabem com fer-ho. Davant d’aquest problema, un valencianoparlant tradicional pot fer dues coses: 1) continuar usant el sistema de dues salutacions, com s’ha fet sempre (bon dia i bona nit), i 2) passar-se’n al sistema de tres salutacions incorporant directament el buenas tardes castellà dit exactament així, en castellà, (bon dia, buenas tardes i bona nit).
Com que els catalans, en lloc de vesprada, usen el castellanisme tarda (que ells no volen reconéixer de cap manera que ho és) els va resultar molt fàcil transformar el buenas tardes castellà en un bones tardes que no té res, però res en absolut, de català. No sé a qui se li va acudir la desafortunada idea de substituir el bones tardes, en plural, per un bona tarda, en singular, que, segurament, va considerar més català. L’invent el va difondre durant els anys 60 del segle xx el locutor Salvador Escamilla, per mitjà del seu programa Radioscop que emetia per Ràdio Barcelona, primerament en castellà amb alguns afegitons en català i, en els darrers anys, ja íntegrament en català. Una vegada més els mitjans de comunicació varen demostrar la seua força de difusió i l’invent va fer fortuna. Salvador Escamilla no va inventar l’expressió bona tarda, però la va escampar arreu de les terres catalanes.
Com que els valencians, no diem tarda sinó vesprada, algú va considerar que el bona tarda català s’havia d’adaptar a la manera de parlar dels valencians dient-hi bona vesprada, cosa completament artificial que els valencians no hem dit mai de la vida, que destrossa totalment el nostre sistema tradicional de saludar i causa un perjuí molt important a la nostra llengua. Actualment, la televisió i la ràdio s’encarreguen de saludar-nos cada dia, tantes vegades com consideren oportú fer-ho, amb el servil bona vesprada. Cada volta que un presentador de televisió o un locutor de ràdio diu bona vesprada, espenta la nostra llengua una miqueta més cap al castellà. ¡Quina llàstima!
Curiosament –i per a desgràcia de tots nosaltres– els lingüistes han caigut en el parany i, en lloc de lluitar per a aconseguir que la llengua conserve la seua fesomia autèntica, col·laboren en la tasca de convertir-la en un dialecte del castellà. Si cerquem la paraula tarda en qualsevol diccionari català considerat normatiu (DIEC, GDLC, GD62, etc.) trobarem l’exemple Bona tarda! Si busquem vesprada en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobarem l’exemple Bona vesprada! I si llegim el contingut de l’entrada vesprada en el diccionari del SALT3 veurem que, sorprenentment, apareix la subentrada bona vesprada amb la definició «Salutació que es fa al llarg de tota la vesprada». Ací tenim l’oficialització de l’esguerro.

El sistema de salutacions en altres llengües.
Hi han altres llengües en les quals es desitja a l’interlocutor que tinga un bon dia (portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno) però n’hi han d’altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir, hi han idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l’interlocutor que tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s’empren altres salutacions específiques que s’usen a partir de la vesprada, del capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons llengües.

Cap sistema és millor que cap altre i no n’hi a cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d’emprar el que l’enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s’adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble.

2011-06-24T22:19:00.001+02:00

Tu, jo i… ells!
Encontre Audiovisual de Joves de Cinema Jove 2011
Accèssit Categoria B

Manu Deep i Sandra Jolie

Enhorabona a totes i a tots!

400 colps 2010
400 colps 2011

2011-06-24T21:53:00.000+02:00

Festa de graduació 2n Batxillerat (2009-2011)
Quin glamur!

2011-06-21T20:28:00.004+02:00

Enhorabona a totes i a tots. Well done. Felicidades. 祝賀

Si voleu fer alguna reclamació o demanar una 2a correcció, ací us poden ajudar.

Bon estiu!

2011-06-16T13:34:00.001+02:00

"Monolingüisme per decret", Alfons Esteve (15-6-11)
Vicent Brotons: 'Hi posen l'etiqueta de plurilingüe per acabar tenint un programa bilingüe' (8-6-11)
Plurilingüisme, Carme Miquel (7-6-11)
"El català, en perill", Isabel-Clara Simó (7-6-11)
"Educació: més que indignats", Frances Gisbert (6-6-11)
"Vicent Moreno, ja estan ací!" Josep L. Pitarch (5-6-11)
"Línia de flotació", Manel Rodríguez-Castelló
"Dijous a les set", Vicent Partal (4-6-11)
Manifest pel consens en l'ensenyament plurilingüe de qualitat: SÍ AL VALENCIÀ
PROPOSTA de DECRET .../2011, del Consell, pel qual es regula el
plurilingüisme a la Comunitat Valenciana

PAU 2011

2011-06-15T22:54:00.000+02:00

Sé que ho estareu passant molt bé a Berlín, a Mallorca o allà on esteu. I encara que aquesta foto té la seua gràcia, espere que en tornar en fem una completa i millor per celebrar el vostre èxit.

The situation of the Catalan-speaking media in the Valencian Country

2011-06-12T10:57:00.000+02:00

Intervenció a Estrasburg

Text de la intervenció davant l'Intergrup de Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües, fet dijous 9 de juny de 2011, en representació d'ACPV.
Ferran Suay
El valencià a Canal 9. Volem TV3!

MOLTA SORT, VALENTS!

2011-06-08T01:05:00.000+02:00

MANEL: CAPTATIO BENEVOLENTIAE
[...]
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
[...]

DE SEGUR QUE VOSALTRES "US EN SORTIU". MOLTÍÍÍSSSIMA SORT!

Al blog acasanostra trobareu els consells "Com relaxar-se en selectivitat" i "Reclamacions i millora nota PAU".

Ens veiem dijous a les 8,30 h al tribunal 10 - AULARI SUD - CAMPUS DELS TARONGERS.
Recordeu portar el DNI, rellotge (no el del mòbil), bolígrafs, colors, ... i aneu preparats per si fa calor i per si fa fred (l'aire condicionat pot ser terrible!)

2011-06-06T10:02:00.000+02:00

(ARA dissabte 28 de maig del 2011)

'¿Habla mi idioma?'

Empar Moliner
Dijous vaig assistir a un moment tan extraordinari que passo a relatar-lo. Estava seccionant (fent la secció) a Catalunya Ràdio quan la Sílvia Cóppulo es va disposar a entrevistar els protagonistes de l'obra Todos eran mis hijos , que es fa al Poliorama. Hi havia els actors Carlos Hipólito, Fran Perea i Manuela Velasco. A l'estudi s'hi parlava català i una de les indígenes -servidora- va dir la paraula "por". Quan ho va sentir, l'encantadora Manuela va exclamar: " Ay! A mi me hace mucha gracia como suena la palabra 'por'". "Per què?", inquirí la indígena. " Es que suena tan distinto del castellano... ", digué. Dominada per la meravella, la indígena va voler saber si aquest fet (que li fes gràcia com sona una paraula) li passava únicament amb el català o també, posem pel cas, en anglès. ¿Li feia gràcia fear , que també és molt diferent de miedo ? " No, no. En inglés no. Sólo en catalán ". I va donar una explicació que diu molt de la seva sensibilitat: " Es que 'por' me suena a porompompó ".

És una magnífica lliçó de sociolingüística. El parlant (generalment monolingüe) d'una llengua considera, sense voler, que les altres llengües són traduccions de la seva. I com que són traduccions de la seva, li sonen bé o no li sonen bé. Por no li sona bé perquè és molt diferent de miedo . És com aquell acudit del gran Eugenio, en què el senyor bàsic deia: " No entiendo como es que los franceses dicen 'fromage' . Con lo fácil que es decir ' queso '..."

2011-05-31T18:02:00.000+02:00

Escola Valenciana convoca concentracions el 9 de juny contra la línia única

El Consell vol eliminar la línia en valencià de l'ensenyament · Es farien classes en valencià, espanyol i en una altra llengua a parts iguals · Començaria a aplicar-se al curs 2012-2013

vilaweb
levante
avui

UTÒPICS, IDEALISTES, INGENUS

2011-05-29T11:52:00.001+02:00

UTÒPICS, IDEALISTES, INGENUS
D’acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.
Però estem farts de creuar-nos de braços
mentre la terra s’afona sota els nostres peus.
D’acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.
Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.
D’acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules, ara passem a l’acció.
D’acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent, ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

Pau Alabajos

Amb cara i ulls

2011-05-17T10:10:00.001+02:00

Presentació a València del llibre Amb cara i ulls de Víctor Pàmies
Raons que rimen

El col·lectiu 1entretants, la Xarxa Cooperativa d'Experiències TIC per a l'Ensenyament en Valencià, ha organitzat una presentació a València de l’últim llibre del lingüista Víctor Pàmies, Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l’ull, un llibre finançat a través del micromecenatge des del portal Verkami.com.
El llibre és l’excusa per organitzar un acte desvirtualitzador entre representants i promotors de ben diverses iniciatives que s’han desenvolupat a través de la xarxa en els darrers anys. La voluntat és que aquest acte presencial faciliti el coneixement directe de diversos actors de la catosfera.
La cita és el pròxim dissabte, 21 de maig, a les 19.00h, a la Sala dels Arcs de Ca Revolta (C. Santa Teresa, 10, València)
També hi intervindran Josep Daniel Climent, membre d’1entretants, per parlar-nos sobre la fraseologia i les expressions populars en Enric Valor i Francesc Gascó, membre també d’1entretants i blogaire veterà, per fer-nos un tast de les rondalles i els modismes de Beneixama.
Francesc Mompó, escriptor i bloguer, parlarà de la columna setmanal que tenia a L’informatiu: La Iseta: un exemple de revolta a la xarxa; i Alícia Martí, bloguera i Antoni Torreño, membres d’1entretants, ens mostraran un petit vídeo sobre un gran projecte educatiu que, de manera col·laborativa, compila mostres de poesia oral improvisada de diferents indrets de les terres de parla catalana.
L’acte també servirà perquè Víctor Pàmies expliqui com s’organitzen els homenatges blogaires a la xarxa, quins recursos lingüístics i paremiològics trobem actualment a Internet i quins resultats sobre el País Valencià va abocar l’estudi del Top ten dels refranys catalans
Durant l’acte també comptarem amb els jocs i l’animació teatral d’Anna Gascón i Lucía Arce i hi haurà preparat per a després de la trobada un sopar de germanor a la Sala Gran de Ca Revolta, per poder debatre amb més tranquil·litat tots els temes encetats durant l’acte de presentació.
(InfoMigjorn)

La ironia del bilingüisme

2011-05-09T20:32:00.000+02:00

La ironia del bilingüisme

JOAN GARÍ 09/05/2011Ara.cat
És curiós com ha evolucionat el concepte de bilingüisme. Des de mitjan segle XX, es va convertir en un terme habitual en la sociolingüística catalana, a partir de les aportacions pioneres d'estudiosos com Uriel Weinreich. Lluís Aracil, per exemple, hi és taxatiu: per a l'autor de Dir la realitat , el bilingüisme no és sinó una manifestació d'un conflicte lingüístic. Quan dues llengües entren en contacte -assegura- només hi ha dos camins: o la normalització de l'idioma més feble o la seua completa substitució (i consegüent extinció) a mans de la llengua forta. Aquesta ha estat, a grans trets, la postura oficial de la nostra sociolingüística des dels anys 60. I cite el cas d'Aracil perquè el sociòleg valencià ha sigut el summe sacerdot d'aquesta disciplina durant, almenys, un quart de segle (abans de perdre's, en tot cas, en episodis reiterats de dispersió intel·lectual i excentricitat militant).
Els nostres científics del llenguatge van notar de seguida que un rètol com el de "bilingüisme" es feia servir, en la circumstància catalana sota el franquisme, com a emblema d'una estratègia tendent a salvaguardar la primacia de l'espanyol. Era l'excusa perfecta perquè els seus defensors no hagueren d'usar per a res el català: " Como somos bilingües… ". En paraules d'Aracil: "Sembla, doncs, que els qui realcen i exalcen el bilingüisme (dels uns) encobreixen i salvaguarden l' unilingüisme (dels altres). Aquest interessantíssim exemple de dialèctica i de duplicitat esdevé perillosament patent quan sorgeix la idea igualitària de generalitzar el bilingüisme per garantir el fair play ".
Òbviament, els qui eren encoratjats a ser bilingües eren només els parlants de l'idioma "inferior". El cas valencià és de manual. La burgesia urbana, en ciutats com València o Alacant, havia interromput la transmissió de la llengua tot educant en castellà els seus fills. Un procés letal que podríem anomenar castració lingüística unilateral . Comesa la malifeta, aquells burgesos panxacontents, àvids de promoció social, es desfeien en elogis al bilingüisme… quan el que havien fabricat eren criatures perfectament monolingües (en castellà).
I tanmateix, és obvi que, tants anys després, ens podem trobar amb una nova circumstància, ja en democràcia, on el concepte de bilingüisme s'ha desprès d'aquella etiqueta pejorativa i ha conquistat noves i sorprenents dimensions semàntiques. Ara resulta que ser bilingüe, en un territori on només ho som els catalanoparlants, esdevé una condició positiva. No sé què en pensaran els sociòlegs ara mateix, però és significatiu que al que aspiren els defensors del castellà als Països Catalans siga a mantenir-se invictament monolingües.
De sobte, ser bilingüe implica saber parlar català. I el dret a ser monolingüe (és a dir, a expressar-se només en espanyol) passa a ser, sense subterfugis, la màxima aspiració dels sectors irredempts que volen viure al nostre territori com a colons privilegiats sense cap obligació vernacla.
¡Qui ens ho havia de dir, que acabaríem vindicant la necessitat del bilingüisme! Però no cal alarmar-se més del compte. L'estratègia dels altres -que no es xuclen el dit- també s'ha desplaçat. Ara, per exemple, la Generalitat Valenciana -en mans del Partit Popular-, ja no està interessada en el dualisme valencià-castellà, amb què solien omplir-se la boca. Ara el nou mot d'ordre -importat, sembla ser, de la Galícia de Núñez Feijóo- és plurilingüisme.
El plurilingüisme està de moda. Els nous centres han de ser plurilingües. Els nous currículums de l'ensenyament secundari cerquen la plurilingüització. Tot és plural, perquè s'ha de donar cabuda a les terceres llengües (és a dir, a l'anglès). De colp i volta, el bilingüisme -l'únic que assegura el domini del català- ja no interessa les brillants ments de la conselleria d'Educació. I com fa lleig vindicar el monolingüisme des de les institucions, we'll speak in English!
Tot molt instructiu, però encara ens faran enyorar el " bilingüismo bien entendido ".

2011-05-09T12:50:00.000+02:00

En la pàgina web de la Conselleria: http://www.edu.gva.es/ocd/areaord/val/ordenacion.htm es troba disponible la informació sobre la Convocatòria del "PROGRAMA ACÉRCATE", destinat a estudiants en el segon curs de Batxillerat, en la modalitat de Ciències i Tecnologia.

El jardí de Piera

2011-05-07T14:16:00.001+02:00

ELS ESCRIPTORS VALENCIANS ACTUALS: Josep Piera

Monestir de Sant Miquel dels Reis, 6 de maig de 2011

La poesia

No són veus celestials, que de lluny

endins ens parlen. Són veus estimades.

Veus de dins, veus distants, veus que diuen

un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;

com n’hi ha que són remors de llunyanies.

Hi ha veus que ens han fet ser de mots.

Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons

que diuen d’on venim, on anem, i qui som

Poetarium

Trau la llengua

2011-05-06T21:19:00.005+02:00

Trau la llengua

Recordeu que a Tàrbena salen?
Quan usem "a manta"? Què és regar a manta?
Com esteu si us heu quedat canelló?
Que us volen dir a la pobla de Benifassà si us diuen "avant"?
Voleu que s'arreusse l'oratge o que es malve?

Mireu el programa i ho sabreu.

També hi trobem la cançó "Camins", dels Sopa de Cabra!

Cucarella

Joan Carles Girbés

Lip dub per la llengua: paraules que no s'esborren

2011-05-02T10:16:00.000+02:00

Gossos i Macaco: "Corren"

És tard, no sé quina hora és
però és fosc fa estona.
És fàcil veure que no hi ets
ni un paper, ja poc importa.

Poso els peus a terra, vui caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir.

Corren, corren pels carrers corren
paraules que no s’esborren,
imatges que no se’n van.

i ploren, ploren pels carrers ploren
com gotes d’aigua s’enyoren
aquells que ja no es veuran.

Macaco:
Difícil descobrir qui sóc avui
una gota em cau mentres una altra em treu la set

plou i fa sol alhora tum bala bala tum bala bala
que m’apuntava a la meva, jo mateix em disparava
raig de llum, il·lumina’m, treu-me el fum
una revolució dins meu que seudiexo i es transforma

no, no,no,no,no,no s’esborren
em conformo amb mirar-me
mirar-me d’endins cap enfora

On puc anar-te a buscar?
Nena, no és broma,
hauria d’haver estat diferent
però en un moment s’han tancat les portes

Poso els peus a terra vull caminar
necessito despertar en un dia radiant
encara em queda temps per descobrir
tot allò que t’he amagat
i que no t’he volgut dir…

corren…
ploren…

Patricia Ryan: No insisteixin amb l'anglès!

2011-05-01T20:18:00.001+02:00

Escolta el que ens diu aquesta dona que fa classes d'anglés a Dubai des de fa 30 anys.

La importància de la llengua pròpia per transmetre coneixements de generació en generació.

Mourinho: la comunicació irresponsable

2011-05-01T20:12:00.000+02:00

Ves per on, Mourinho ens servirà per parlar de l'argumentació i explicar l'argumentum ad nauseam, la fal·làcia. Llegiu aquesta entrada del bloc Aprendre llengües i en parlem.
enricserrabloc

Cucarella-Mira

2011-04-30T14:45:00.000+02:00

Els escriptors valencians parlen els uns dels altres
Llegiu el "diàleg" que mantenen Toni Cucarella i Joan Francesc Mira sobre els escriptors valencians en llengua catalana.

“Satanàs, ajuda’ns”
Va dir que se n’anava, que deixava estar el paper, però ha tornat. Toni Cucarella (Xàtiva,1959) acaba de publicar Hòmens i falagueres i altres relats (3i4), prepara novel·la i enllesteix per a la reedició alguns dels seus títols. El contador d’històries torna a la palestra carregat d’escepticisme, mala llet i bona literatura.
entrevista eltemps

"Llegir ensenya", Joan Frances Mira. El Temps, 26 abril 2001, nº 1.402

"Joan Francesc Mira fa conyeta des de la seua torre d'ivori"
blog cucarella

Enric Valor, la passió pel valencià

2011-04-29T11:40:00.000+02:00

Enric Valor, la passió pel valencià
Josep Daniel Climent (Autor del llibre Enric Valor. Estudi i compromís per la llengua. AVL, 2011
Levante, Postdata, 8-04-11

2011-04-29T11:35:00.000+02:00

La llengua, un dret dels pobles
David Vila i Ros
Dinamitzador lingüístic. Membre fundador i secretari de l’entitat Tallers per la Llengua
Publicat a la Revista Papers, hivern 11

MIRA

2011-04-28T19:48:00.000+02:00

30 Entrevistes
Robert Ortín (València, l'Horta, 1968), reporter gràfic
Julià Álvaro (Llavaneres, El Maresme, 1962), periodista.
Ambdós treballen en Canal 9 i han estat membres del seu Comité de Redacció.
eltunelvalencià

entrevista amb Joan Francesc Mira
JOAN FRANCESC MIRA: "Hi ha una responsabilitat gran dels intel·lectuals progresistes que s'han desentès de la política"
Parlar ràpid, molt ràpid i molt concret. No sabria dir si és així perquè ja ha reflexionat sobre quasi tot i només li queda abocar-ne les conclusions o perquè el món li passa lent i el veu vindre. Reclama el que ofereix, intel·ligència al servei del compromís, i no assimila que moltes insignificances juntes pugan més que una bona anàlisi. Joan Francesc Mira (València, l’Horta, 1939) està en política des de sempre, des de la transició en les assemblees del socialisme nacionalista i últimament en les llistes electorals del Bloc. No es pot dir que siga profeta en la seva terra i la seva terra s’ho perd. Mentre parlem, asseguts en la cafeteria del Centre Octubre, em demana parar uns instants per alçar-se a saludar al centenari professor Josep Lluís Bausset, que acaba d’entrar i amb qui, quan jo el deixe en pau, farà tertúlia.

Sant Jordi el Verd

2011-04-28T19:10:00.000+02:00

Rosa Regàs. Ara.com, 27-04-2011

En un viatge que vaig fer a Síria, vaig quedar molt sorpresa quan a la porta dels Dos Lleons de la fortalesa d'Alep vaig descobrir un sarcòfag cobert de draps verds on s'endevinaven encara les lletres del nom Al Jdor i a sota San Jorg. Va ser el guia qui em va explicar què significaven les dues inscripcions, desvelant-me una de les tradicions o llegendes en què es fonamenta aquest misteriós personatge que anomenen Sant Jordi.
Sortíem d'Ugarit, els vestigis d'un poble desaparegut fa més de quatre mil anys, i em va fer mirar cap al nord, on es veia la ciutat d'Alacra construïda sobre un gran turó a l'altra banda de la frontera amb Turquia. El guia em va dir que Alacra -que en àrab vol dir muntanya calba - és on en temps molt llunyans hi havia sobre un yebel -turó- un temple dedicat al déu Baal, el déu de la fertilitat i dels trons. Amb els segles Baal es va convertir en el déu Jdor, que els cristians de l'Anatòlia assimilaren a Georg o Jordi, un sant que només existia en la mitologia d'aquells pobles però que es va anar estenent per les costes del Mediterrani confós amb Al Jdor, anomenat l'immortal, el sant verd, perquè Jdor significa verd. Un nom i una tradició de les cultures mesopotàmiques que entronca amb les del nord de Rússia, on també hi ha una mena de príncep que arriba del més enllà per fertilitzar les estepes blanques de les terres de Sibèria. Al Jdor, pensen els vells encara, existeix i mor i ressuscita cada any i camina com un gegant d'una muntanya a l'altra sembrant fertilitat.
Més endavant, en el llibre de J.G. Frazer The Golden Bough, em vaig topar amb el Jdor o Jord o Jordi el Verd, que veneren els eslaus de Corintia, al sud d'Àustria, on a principis d'abril un jove tot cobert de branques i fulles de bedoll és portat en processó per la ciutat. És la representació de Jdor el Verd al qual atribueixen també la facultat de fer ploure i de reproduir-se el bestiar. També els gitanos de Transsilvània i Romania celebren la festa de Jdor el Verd, curiosament el 23 d'abril, com la més important de la primavera. En totes les celebracions de Jdor el Verd, que després serà Jordi o sant Jordi, el que es demana sempre és fertilitat d'arbres i fulles, és a dir, del camp i de l'agricultura.
Sembla difícil saber què té a veure el nostre sant Jordi que mata el drac amb la llegenda del Jdor el Verd, que des de les estepes nòrdiques és recollida per la tradició àrab, que ens l'ha transmès. Però en les tabletes dels segles XIV a XII aC descobertes a Ugarit, Baal s'enfronta a Mot, déu de la mort, que el derrota a la tardor i el mata a l'hivern, però amb la primavera apareix l'estimada Anad, que lluita per rescatar-lo de les tenebres. És així com Baal reneix cada any i amb ell plantes i arbres, i la terra esdevé verda en un clar antitip de la Pasqua de jueus i cristians. Baal es converteix en Al Jdor, el sant verd de la verda fertilitat a qui imploren els pagesos encalçats pels vents i les sequeres. Però a l'estimada li han esborrat el nom i tergiversat la història com passa sovint amb els fets gloriosos de les dones: ja no és la lluitadora que venç la mort com les deesses de la mitologia pagana, sinó que l'han convertit en una princesa dèbil i bella però tan inferior que necessita la protecció del seu antic protegit, Baal o Jdor, que és qui ara la salva de la gola de Mot, el déu de la mort rebaixat a la categoria de drac. (Més rebaixat encara pel costumari català: "Sant Jordi mata l'aranya".)
A l'enciclopèdia d'internet Viquipèdia, la font d'informació i cultura del nostre temps, la llegenda mil·lenària de sant Jordi es redueix al següent: "Va ser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'islam, i va esdevenir un dels sants més populars, especialment durant l'Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari".

Potser és per això que un dels nostres últims papes, tan poc amants que els ritus, cultes, llegendes i tradicions entronquin amb les cultures que ens han precedit -si no és la seva versió de la Bíblia-, va esborrar sant Jordi del santoral com si volgués dir-nos que no tenim més passat que el que aprova l'Església romana, oblidant que Jesús era palestí, i per tant asiàtic. i que en la part de memòria col·lectiva que ella mateixa va heretar per crear la doctrina cristiana, d'alguna manera també hi sorgeix la figura amatent d'Al Jdor, el benefactor del verd i de la terra, en la coneguda metàfora emprada per arribar tothom, "el gra que no mor en la terra no fructificarà".
Avui hem oblidat el camp, csi no és per passar-hi les vacances, i amb ell Al Jdor el Verd. Però potser la tradició del llibre i de la rosa entronqui amb aquella fertilitat dels nostres avantpassats i ens digui que ja no hi ha més progrés que el coneixement per més que nosaltres el confonguem amb el rostre de l'èxit tan important en la nostra festa de Sant Jordi com ho és o ho hauria de ser el llibre.

Sensibilitat lingüística

2011-04-24T20:58:00.000+02:00

On imagineu que està aquesta bústia?
Digueu, digueu!
(aprendrellengües)

Dia del drac lector

2011-04-23T20:38:00.006+02:00

L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura.
—Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)
[Rodamots, 22-4-2011]

Els enganys i els oblits de Sant Jordi

2011-04-18T00:36:00.000+02:00

Què enteneu per literatura digital? Divendres a a la Fira del Llibre de València la professora Oreto Doménech ens en va fer un tast amb una narració, RETORN A LA COMALLEGA, Ton Ferret -relat sobre un lloc (imaginari?) i una gent molt particulars-, i un poema, SENZILLAMENT DIC, Deena Larsen -Paraules que amaguen secrets, que es despleguen en significats, que dansen al so de la melodia en un diàleg amb nosaltres. (Versió original: I'm Simply Saying)-.
Com m'hauria agradat que haguéreu estat allà escoltant-la! A mi em va deixar amb la boca oberta. Tot un món de possibilitats de "lectura"!

En aquest enllaç teniu altres obres digitals en català:

llegim i piulem, una tertúlia literària en català a twiter
firallibre.com

2011-04-13T22:12:00.000+02:00

Ignorància arran de nas
ALBERT PLA NUALART
ARA.CAT 13/04/2011

La realitat més propera sovint ens passa per ull. Coses que tenim a tocar del nas no sabem ni com es diuen. I tocar, en aquest cas, no és metafòric: parlo de les ulleres. En diem ulleres, sí, però com en diem de les dues peces que les agafen a les orelles? Jo en diria patilles, diu un; què us sembla varetes; crec que són barnilles. Algú em dirà que no en parlem mai però algun dia se li trencaran i tindrà feina per explicar què se li ha trencat.
És en castellà que en diuen patilles: les nostres només són de pèl. Per ser varetes, són massa primes i poc màgiques. I les barnilles fan la funció d'esquelet del teixit. En trobem als paraigües, als ventalls i també a les cotilles. La barnilla és una barreja de balena i varilla, i el seu parentiu amb el cetaci és ben curiós: les barbes palatals de l'immens mamífer eren fle xibles i ideals per armar unes cotilles que, antigament, eren autèntiques baluernes.
Doncs en diem branques ( branches en diu el francès). I és que són com dues tiges que surten d'un tronc. Encara us diré més: de la punta del final del colze, la que fa que no ens ballin les ulleres, se'n diu gafa. I d'aquesta gafa tant en ve el nostre verb agafar com, per sinècdoque, les gafas del castellà. Es tracta d'una arrel comuna que a Espanya ben pocs deuen conèixer. I és que hi ha miopies que no les corregeix cap mena d'ulleres. La realitat més propera, ja ho he dit, sol passar per ull. I m'aturo aquí que ara m'embranco.

2011-04-11T15:50:00.001+02:00

Levante-EMV.com

´Els gais no posen ous´ i ´ol tol´

J. Leonardo Giménez
llegiu l'article

Infomigjorn 11/04/2011

esmorzar

2011-04-09T18:40:00.003+02:00

Sempre m'ha fet molta quimera escoltar allò del "almuerzo de trabajo" referint-se a l'hora de dinar. Que li ho diguen a mon pare, quan esmorzen tots al bar (ara ja sols els dissabtes) en una taula llarga parada amb tramussos, cacaus, olives, vi, llimonada... i cadascú amb el seu entrepà de casa. Però llengües diferents impliquen diferents maneres d'entendre el món, no? Ací us deixe dos articles que em semblen interessants.

Els àpats d'aquí i del nostre entorn
ALBERT PLA NUALART
ARA.cat 07/04/2011
El nom dels àpats diu molt d'una cultura i és un bon embolic. Tot just llevar-nos tocaria desdejunar-se , trencar el dejuni de la nit -ho fan els espanyols i els anglesos (això vol dir breakfast )-, però la majoria esmorzem , que vol dir fer un mos . A França prenen le petit déjeuner al matí i le déjeuner al migdia, però al nord del país, Bèlgica i el Quebec no estan per brocs: esmorzar és déjeuner i dinar és dîner .

El cas de dinar és ben curiós. Ve de disjejunare , en llatí desdejunar-se . En català va passar del matí al migdia però el dîner francès i el dinner anglès -més troneres- se solen prendre que ja és fosc. Això sí, bastant més d'hora que el nostre sopar. El dinner és, de fet, l'àpat fort del dia i es pot prendre al migdia, però a aquella hora és més habitual fer un lunch , força més lleuger. I l' almuerzo , també ambigu, tant pot ser un segon esmorzar com el dinar.

El berenar , com la merienda , era l'àpat del final del jornal, a mitja tarda. És l'hora del tea anglès, que tant pot ser lleuger i aristocràtic com copiós i rural. El sopar , que ve de sopa , en francès és souper i en anglès supper . Però souper -tret d'on dîner vol dir dinar - és ressopó , i supper tant és ressopó com sopar . El castellà en diu cena , un mot directe del llatí que nosaltres reservem per a l'últim sopar de Jesucrist: la famosa Santa Cena (o Sant Sopar) que encara presideix tantes taules.

-----------
dubtesdellengua.blogspot.com
dimarts 15 de febrer de 2011
Esmorzar
El valencià disposa de la llista d'àpats següent: desdejuni (quan hom s'alça, de bon matí), esmorzar (quan hom fa un descans en la faena, a mitjan matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia). El català fa la llista aquesta: esmorzar (quan hom es lleva, a primera hora), esmorzar (quan hom fa un descans en la feina, a mig matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia).
En els dies de faena, normalment, hom respecta aquesta regla; però, quan és dissabte, diumenge o dia de festa i un valencià s'alça no massa matí, sinó a mitjan matí, i vol quedar per menjar diu, xe, quedem per a esmorzar? Habitualment, aquesta xarrada es fa als pobles, i típicament en les classes mitjanes i baixes: van al bar, es fan un entrepà amb salmorra i vi, cacaues i tramussos, café (el cigarret ara ja no, per llei) i apanyen el món. El català si ha de fer el mateix ensopegarà amb un problema, si queda per a esmorzar, què vol dir? El de bon matí o el de mitjan matí?
Per a salvar-los del dilema (acostar-se al model valencià o no) i del problema (seguir en el propi, però de quina manera desfer l'equívoc) ha aparegut un mot: brunch. Aquest mot ve de l'anglés i és una composició dels mots breakfast i lunch i, roda i volta, és l'àpat que fan els britànics quan després d'una nit de festa s'alcen tard per a desdejunar, però aviat per a dinar (és a dir, l'esmorzar valencià). El brunch és una paraula que fa fi, és a dir, molt d'urbà (com deia Fuster, amagueu els patos), fa més modern, s'empra en hotels de categoria (l'hotel Marriott de la Marina Alta l'oferia), i com he dit soluciona el problema del català: esmorzar (de bon matí), brunch (a mitjan matí) i dinar (el migdia). Els de ciutat i els de poble de classe mitjana alta fan servir el mot brunch ara i adés, i el meu dubte és: què fem? Acceptem el mot brunch o fem que caiga una maledicció als fins que fan servir brunch?

Les menjades en valencià, Eugeni S. Reig

En valencià disposem dels vocables almorzar (o esmorzar), dinar, berenar i sopar que poden ser substantius o verbs així com del substantiu desdejuni i del verb desdejunar-se. Les definicions són les següents:
desdejuni (substantiu) Aliment lleuger que s’acostuma a prendre de matí a l’alçar-se.
desdejunar-se (verb pronominal) Prendre el desdejuni.
almorzar (o esmorzar) (substantiu) Menjada o àpat que es fa de matí.
almorzar (o esmorzar) (verb intransitiu) Prendre l’almorzar (o l’esmorzar).
dinar (substantiu) Menjada o àpat principal del dia que es fa a migjorn o en les primeres hores de la vesprada.
dinar (verb intransitiu) Prendre el dinar.
sopar (substantiu) Menjada o àpat que es fa a primeres hores de la nit.
sopar(verb intransitiu) Prendre el sopar.
En la nostra llengua, els verbs almorzar (o esmorzar), dinar, berenar i sopar són, com he especificat, intransitius, és a dir, són verbs que no admeten cap complement directe, mentres que els seus equivalents castellans poden actuar bé com a intransitius, bé com a transitius. Per tant, en valencià és correcte dir “la meua dona no almorza mai, però jo sí”, “demà dinarem promptet i, en acabant, baixarem al poble”, “no vingues tard que soparem a les nou en punt”, però, en canvi, és un castellanisme dir “¿què soparem esta nit?” o “demà dinarem paella”. Per a expressar les darreres idees hem de dir, respectivament, “¿què hi ha esta nit per a sopar?” i “demà tenim paella per a dinar”. És a dir, en valencià els verbs almorzar (o esmorzar), dinar i sopar devem usar-los únicament per a expressar la idea de prendre els àpats corresponents, però no per a especificar quins aliments es prenen en eixos àpats.
Si cerquem el mot esmorzar en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines llegirem com ens diu que aquest vocable és una variant formal del més antic almorzar i com aquesta variant antiga és actualment ben viva entre els valencians i apareix ja documentada en l’Espill de Jaume Roig i en els Sermons de sant Vicent Ferrer (DECat III, 601b60). Així doncs, farem ben fet els valencians si tenim la valentia i la congruència d’emprar en la llengua culta el mot almorzar de la mateixa manera que l’usem en la llengua col·loquial. Espere que en el futur Diccionari Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua les paraules almorzar (substantiu) i almorzar (verb) apareixeran com a entrades principals.
El substantiu berena equival a berenar, però té també el significat de «menjar que es porta en anar de camí o a treballar fora de casa». Amb aquest darrer significat l’usa a bondó en la seua obra literària escriptors com ara Enric Valor, Jordi Valor o Joan Olivares.
L’expressió berena-sopa s’usa per a denominar la menjada que es fa cap a les set o les huit de la vesprada i aprofita de berenar i de sopar alhora.
Els substantius dina, berena i sopa són propis de diverses poblacions de la Vall de Novelda (el Pinós, l’Alguenya, etc.), a on són d’us habitual en lloc dels seus equivalents dinar, berenar i sopar.
article
EL PUNT dilluns 18 d'abril del 2011

el punt diumenge, 7 d'agost de 2011
De 7 a 9 h, esmorzar
Exercici alimentari fonamental. El lema és fàcil: arrencar bé el dia per continuar-lo encara millor.
De 10a 12 h,
esmorzar de forquilla
Llegums, platillos o carns a la brasa per afrontar la jornada amb garanties. Vi o cervesa, indispensables.
De 10 a 17 h, ‘brunch'
El dolç de l'esmorzar i el salat del dinar en un sol àpat; curiós i suculent equilibri d'origen anglosaxó.
De 12h a 14 h, vermut
Si es pren en la justa mesura, obre la gana. Però si se n'abusa, el dinar que segueix acostuma a sobrar.
De 13 a 15 h, dinar
Un àpat de substància o just per tenir-se? Heus aquí el dilema.
De les 17 i les 18 h, berenar
Indispensable per als nens, molt recomanable la fruita i descartable l'abús de la pastisseria industrial.
De les 19 a les 21 h,
berenar sopar
El brunch a la catalana, en versió tarda. Preparat, servit i menjat a casa. Pa amb tomàquet i pernil, obligat.
De 20 a 22 h, sopar
Molt recomanable el que se serveix a les fondes en risc extinció: sopa lleugera, un plat de verdura, tall o peix i un flam de postres.
De 2 a 3 h, ressopó

llegir-lectors-lectura

2011-04-08T17:29:00.001+02:00

Heu estat mai protagonistes d'un article d'opinió?
Llegiu què en diu el Fonalleras sobre el vostre Diàleg amb ell dimecres:

Dues mirades
L'òptic de Combray
elperiódico.cat (divendres, 8 de abril del 2011)
Dimecres, mentre llegia el reportatge d'Anna Abella sobre els clubs de lectura, vaig recordar els treballs de Joan Ferraté (i també de Dolors Oller, entre d'altres) sobre l'operació de llegir. Hi diuen que el procés de creació d'un llibre no és complet fins que no hi ha un lector que hi aporta la seva vivència, el llegat individual que transmet al llibre i que el configura d'una manera diferent de com havia pensat l'autor. El lector posa el punt final, conclou la història, el poema, el relat, tanca el cercle. És l'assumpció de la literatura com un camí de coneixement. Qualsevol que hagi participat en una lectura compartida sap de què parlo. I també qualsevol lector per al qual un llibre hagi estat una fita, potser modesta, potser decisiva, en un camí que no se sap mai on et durà. El club parteix del concepte de lectura que va dir Proust: «Els lectors no són els meus lectors sinó els lectors d'ells mateixos; el meu llibre és com un d'aquells vidres d'augment de l'òptic de Combray: a través del llibre, els lectors hi veuen millor». Aquesta mateixa setmana he estat a Gandia i a València convidat per la universitat a dialogar amb uns 500 estudiants de batxillerat. És la desena vegada que organitzen un acte així, a l'entorn d'una novel·la que nois i noies han treballat durant tot el curs. He vist als seus ulls el delit de la lectura i m'han fet dubtar i m'han fet trontollar i m'han emocionat. Han estat, també, uns vidres d'augment.

42 Fira del llibre de València

2011-04-07T09:47:00.000+02:00

42 Fira del Llibre de València
Jardins de Vivers: del 7 al 17 d’abril

Racistes

2011-04-07T09:38:00.001+02:00

DE L'HORTA ESTANT, Ferran Suay
EL PUNT 30/03/11
Racistes
Què passaria si les persones castellanoparlants que viuen al País Valencià es quedaren sense poder sintonitzar cap emissora de TV en la seua llengua?
[llegir article]

Plataforma per la llengua

2011-04-07T09:33:00.000+02:00

La Plataforma per la Llengua ha participat a les 16es Jornades de Sociolingüística d'Alcoi, i més en concret amb la presentació d'experiències de la societat civil per a la normalització del valencià al món socioeconòmic.
[+ inf]

La Plataforma per la Llengua País Valencià ha presentat un document amb tot un seguit de propostes de compromís sobre temes lingüístics als diferents partits polítics que concorren a les eleccions del pròxim 22 de maig del 2011 al Govern de la Generalitat valenciana. L'organització pretén que els diferents partits es comprometen públicament a treballar per normalitzar l'ús de la llengua al País Valencià a partir del 22 de maig, tant si després dels comicis tenen responsabilitats de govern com si estan a l'oposició. Les 32 propostes inclouen tot un seguit d'iniciatives per potenciar la llengua en àmbits com el socioeconòmic, l'acollida lingüística, el cinema, els mitjans de comunicació o la toponímia.

Trobada literària del Pont.

2011-04-07T09:26:00.000+02:00

MORELLA, 9 d'abril

La I Trobada literària del Pont convertirà Morella en la capital de les lletres castellonenques
Els actes començaran a les 12.30h. amb la inauguració del plafó d’homenatge a Carles Salvador al Jardí dels Poetes de la capital dels Ports.
[+ inf]

Fer veure

2011-04-06T18:12:00.001+02:00

Fer veure
AVUI, 05/03/11 02:00 - Josep M. Fonalleras

He llegit fa poc en una entrevista que sota la gran proliferació de plataformes que permeten la comunicació entre les persones (es citaven, és clar, el Facebook i el Twitter) es dóna la paradoxa que no hi ha res a dir. Res d'importància, s'entén. Com en qualsevol afirmació rotunda, ens oblidem dels matisos. No és en absolut certa i no és una mentida radical. És a dir, que hi ha gent que es veu que té la sort de fer servir aquests mecanismes per poder transmetre notícies importants o sentiments molt nobles. I també hi ha gent, molta, que exhibeix en públic la històrica tendència de l'ésser humà cap a l'avorriment. N'hi ha que hi diuen moltes coses i que fan un retrat molt detallat i a la menuda de tota la seva vida, n'hi ha que hi deixen anar sentències que no són seves però que les assumeixen com a pròpies, n'hi ha que simplement s'exposen per tal de ser vistos i n'hi ha que s'hi connecten amb l'esperança de comprovar que aquest no és un món de solitaris sinó de solitaris més o menys connectats.

No penso fer ni un panegíric (que seria tan barroer i reduccionista com la crítica) ni tampoc m'apunto a les recents diatribes eclesials contra el món 2.0, en el sentit que és un mitjà fred que no transmet calidesa humana. Però sí que sóc capaç d'estar d'acord amb el personatge del començament, de qui no recordo el nom. Tot i l'exageració, és cert que no hi ha res a dir. Res que tingui una importància cabdal, res que pugui fer canviar el rumb del món, res que ens permeti una nova percepció de la realitat. No nego que les xarxes socials han tingut (i tenen) el seu paper en determinades revoltes, però ser un altaveu no implica que es cridi res que vagi més enllà d'una consigna o una cita. Quan dic que no hi ha res a dir, em refereixo a res de transcendent més enllà de l'epidermis. No m'esquinço cap vestidura. Potser el secret és que estem molt més interessats a saber on esmorzen els altres i amb qui ho fan que no pas a endevinar què pensen quan no escriuen missatges. L'horror al buit, al no-res, a la mort, ens aboca irremissiblement a fer veure que estem vius i en línia.

Parlar sense vergonya

2011-04-06T12:36:00.001+02:00

Parlar sense vergonya

Sebastià Alzamora

foto: espaciodeportes.com
Sens dubte, Andrés Iniesta és un home que posseeix el do dels gestos bells. Serà recordat durant molt de temps el seu homenatge al jugador de l'Espanyol -i amic seu- Dani Jarque, que va aconseguir posar-nos a tots la pell de gallina, i és fàcil veure'l donant suport a causes humanitàries o iniciatives en favor de col·lectius més o menys desvalguts. Són detalls que honoren el migcampista del Barça, especialment valuosos ara que -per sort o per desgràcia, no ho sé- els jugadors de futbol han esdevingut referents de comportament per a la majoria de la societat, en especial per als nens.
Iniesta ha tingut ara un gest amb la llengua catalana en oferir una roda de premsa en què ha fet servir per primera vegada en públic la llengua de Cristian Segura. Fa temps que el futbolista estudia i practica el català, i ha anunciat que pensa usar-lo cada vegada més en les seves rodes de premsa i també que a partir d'ara escriurà els seus missatges i tuits en català, castellà i anglès. Pels mateixos motius mencionats abans, evidentment es tracta d'una bona notícia, més que més perquè el català -per desgràcia, ara sí- necessita encara aquesta mena d'actituds favorables per reforçar el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya. O sigui que endavant, enhorabona i puix parla català, Déu li'n do glòria.
Com era d'esperar, les reaccions a la xarxa han estat multitudinàries i multicolor. La majoria d'internautes aplaudeixen la decisió d'Iniesta i li diuen que és un crac (tractament obligatori quan es tracta d'un futbolista). No hi falten, com no podia ser d'altra manera, els dinàmics patriotes espanyols que deploren el fet i el consideren fruit de la tenebrosa dictadura catalanista que oprimeix els ciutadans del nord-est d'Espanya. I, per allò que d'ases n'hi ha a totes les cases, també hi trobem els que retreuen a Iniesta que el seu català sigui encara vacil·lant i li vénen a dir que, per parlar-lo malament, gairebé millor que s'asbtingui de fer-ho. Si la curtor fos música, internet seria un concert simfònic.
Aquests últims m'han fet pensar, per associació, en l'estol de mamífers que es van esqueixar les vestidures per com de malament, segons ells, va parlar el castellà Francesc Colomer, el nen de Pa negre , a la gala dels Goya. És mentida que el parlés malament: senzillament va parlar amb accent català i es va entrebancar un segon, però ell mateix es va corregir de seguida. Tenint en compte el moment i la circumstància, se'n va sortir més que bé. Però hi va haver tota una col·lecció de mamelucs -incloent-hi algun il·lustre compatriota que no té empatx a sortir a la ràdio i la televisió públiques perpetrant un català lamentable- que van trobar que el nen destrossava el castellà i que això era senyal de la terrible persecució que, segons ells, pateix el castellà al nostre sistema educatiu. Permetin-me una altra analogia festiva: si la demagògia i la mala llet fossin ronya, aquí n'hi ha molts que anirien plens de crostes.
ara.cat 22/03/2011
infomigjorn 6/04/2011

foto: goyas2011.panoramaaudiovisual.com/es/ocmx_gallery/premiados/

Sis homes

2011-04-05T22:04:00.000+02:00

(foto: Gonçal López-Pampló)

Avui, gràcies al Diàleg entre l'escriptor i els lectors joves organitzat, entre d'altres, pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, hem pogut conéixer "personalment" Josep Maria Fonalleras, del qual heu llegit Sis homes. Jo he disfrutat moltíssim amb les seues paraules, les seues anècdotes, les seues reflexions sobre la literatura, sobre el fet d'escriure, sobre la condició humana...
Crec que hi ha una cosa que no us ha agradat: esperàveu respostes molt concretes sobre algunes qüestions. Quan li heu preguntat què vol transmetre amb el llibre, ell us ha contestat que l'autor pot dir què pretenia, però que no està segur que el lector ho haja de saber. La creació artística és un objecte que té un espai, un marc, com un quadre; ell vol que la literatura siga un impacte -la impressió de la paraula-, no un argument contat per un emissari, i cada lector en farà una lectura diferent.
M'agradaria que féreu alguna ressenya de l'acte o que reflexionàreu sobre algun aspecte que s'haja comentat al Diàleg.

2011-04-03T20:32:00.000+02:00

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 545 | 03/03/2011
Relacions personals

Enganxada a pantalles i pantalletes –la gran revolució del nostre temps–, la humanitat prospera, es revolta, s’entreté, estableix lligams abans impensables, i pot rebre oferiments íntims insòlits, sovint en un llenguatge que sembla produït per màquines amb un altíssim sentit de l’humor. De tant en tant, entre els missatges que s’infiltren al correu electrònic, entre els projectes d’estafa, la publicitat de coses tèrboles, i altres proves de l’estupidesa universal que superen els filtres protectors, m’arriben cartes molt tendres de senyoretes eslaves. Les quals, a més dels eventuals contactes epistolars, solen buscar altres contactes més directes, amb finalitats migratòries o d’assegurar-se una relació profitosa. És un fenomen ben revelador de la condició humana moderna, tècnica i europea, i de les noves relacions entre l’est i l’oest. En un missatge que vaig rebre no fa molt de temps, la senyoreta començava així: "El saludo Me llamo Elena, mi de Rusia de la ciudad Kazan. A mi de 25 anos. Mi amiga me ha dado tu información y tuyo e-mail la direccion. Ha dicho que buscas las relaciones a traves del Internet y quieres conocera la muchacha. Y he decidido escribirte para conocerte mas vale". Jo no buscava res, i no sé qui deu ser l’amiga, però val més, en efecte, que comence l’intent sense dissimular. Després, exposa les seues qualitats corporals i sentimentals i la disposició a establir una relació seriosa, amb viatge i garantia. Ja se sap, però, que la vida moderna és fatigosa i plena de tensions que poden ser obstacle per a unes relacions determinades. Un petit anunci, arribat fa poc, proporciona el remei infal·lible: "El ritmo rápido de la vida o el cansancio crónico ahora no es obstáculo. Su vida sexual puede ser considerablemente mejorada. Nuestra nueva fórmula permite conseguir el efecto asombroso… (estalviem detalls fisiològics). Tales da el efecto hermoso, y ninguno la quimica. Ha llegado el tiempo de hacer esto sobre lo que sueñan unicamente muchos". El món, per tant, pot ser un lloc feliç, amb senyoretes de Kazan, i fent allò que somniaven únicament molts. Deixem constància, doncs, de tanta novetat, i que no diguen després que no vam saber detectar els signes del gran canvi.
joanfmira.com

Pose-me les ulleres

2011-03-24T14:28:00.000+01:00

He llegit al nostre bloc amic LLIMA que torna a escena l'espectacle Poseu-me les ulleres, basat en la vida i l'obra de Vicent Andrés Estellés.Els alumnes de 2n de l'any passat ja hi van anar. Si hi esteu interessats, ací teniu més informació.

http://faustinet.blogspot.com/2010/03/poseu-me-les-ulleres-basat-en-la-vida-i.html
http://faustinet.blogspot.com/2010/03/teatre-micalet-del-3-al-28-de-marc.html
http://faustinet.blogspot.com/2010/03/poseu-me-les-ulleres.html

Jo també sóc defectuosa

2011-03-15T21:39:00.004+01:00

Llegiu l'article de Ferran Suay a partir d'unes declaracions im-pressionants de tota una alcaldessa:

Alcaldes sense dignitat

“En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l'havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

"Alcaldes sense dignitat", Ferran Suay

"Bilingüequè", Jesús Puig

"La importància de dir-se Català i Verdet"

"L'autoodi, càncer que mata", Joan Lladonet

"Me perdonáis", Carme Miquel

De color lila

2011-03-13T20:36:00.000+01:00

Dijous passat, Carme Gregori ens presentava al centre Octubre la taula redona "De color lila. Dones que escriuen narrativa", amb Isabel-Clara Simó, Antònia Vicens i Esperança Camps.
Ací teniu la ressenya que n'ha fet al seu blog Queti, una col·lega.

"-Hi ha un registre femení en la literatura? -El fet "dona" és cultural, la cultura de l'harem. La història ens ha fet dones, no estem predeterminades, però sí condicionades."
"Es pot ser dona compromesa i esciptora lliure."
"L’escriptura és un acte màgic en què l’escriptor crea el seu propi espai de llibertat."

2011-03-11T10:17:00.000+01:00

Ser fidel a tu mateix no implica necessàriament de ser fidel a les teues coses: ni a les teues idees, ni a la teua ètica, ni al teu concepte de tu que tu mateix t'has inventat...
—Joan Fuster (Sueca 1922-1992) (RODAMOTS, 11/03/11)

El Museu de la Paraula

2011-03-11T00:06:00.000+01:00

El Museu de la Paraula obri les seues portes oferint més de 300 testimoniatges vitals que poden ser consultats en internet per investigadors i públic en general. Posa a la disposició de l'usuari més de 300 testimoniatges vitals de valencians nascuts abans de la Guerra Civil.
Les bandes de música, les manifestacions religioses, les dones treballadores en la indústria del joguet, l'horta i la marjal, la riuada de 1957, els pobles abandonats, els valencians a Xile i Argentina i la navegació tradicional en l'Albufera de València són alguns dels temes tractats.
museudelaparaula

8 de març

2011-03-08T00:29:00.001+01:00

Diverses activitats per a celebrar el Dia de la Dona

Dimecres en La 1 s'emet la pel·lícula sobre l'aprovació del sufragi femení Clara Campoamor. La mujer olvidada i divendres, en La 2, la sèrie Iguales.

"(...)resolved lo que queráis, pero afrontando la responsabilidad de dar entrada a esa mitad de género humano en política, para que la política sea cosa de dos, porque solo hay una cosa que hace un sexo solo: alumbrar; las demás las hacemos todos en común, y no podéis venir aquí vosotros a legislar , a votar impuestos, a dictar deberes, a legislar sobre la raza humana, sobre la mujer y sobre el hijo, aislados, fuera de nosotras". ("El voto femenino y yo". Editorial Horas.Madrid, 2006, pp 107)

Sis homes

2011-03-06T21:06:00.002+01:00

Esteu prenent nota d'alguns aspectes que penseu que podem comentar a classe?
Ací teniu una graella de treball

Heu tret ja totes les referències literàries, religioses, culturals... dels dos primers capítols?
Ací teniu el conte "Un artista de la fam", de Franz Kafka ("Aníbal Yebra")

36 situacions dramàtiques (la traducció és un poc macarrònica; ací una altra versió) és el nom d'una teoria proposada l'any 1916 pel francès Georges Polti (nascut l'any 1868), L'art d'inventer les personnages, segons el qual existeix, per tot tipus de guió, 36 situacions dramàtiques de base. Els treballs de Polti han inspirat els de l'Italià Carlo Gozzi (1720-1806) i de l'Alemany Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832).

2011-02-22T23:27:00.000+01:00

dimecres 23 de febrer de 2011, 19,30h

Abans de la “dictadura dels directors”: El teatre de text als anys 70

Debat moderat per Ramon X. Rosselló.

Amb les intervencions dels dramaturgs Manuel Molins, Josep Lluís Sirera, Alexandre Ballester i Josep M. Benet i Jornet.

Amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.

C/ Sant Ferran, 12 - 46001 València. Tel. 96 315 77 99

2011-02-20T18:36:00.005+01:00

Josep Piera, "Mal ensomni". Levante, 13-03-2011
----------
Descriviu el tema i les parts bàsiques del text. Resumiu-ne el contingut.

Rendició

Uns parlaran del tercer múltiplex, de la reciprocitat i de qüestions tècniques. Altres, de maniobres de distracció de l´entorn de Camps en un moment d´extrema fragilitat moral del president davant de la seua gent. Però en realitat, vist en perspectiva, el tancament de l´emissió de TV3 és simplement un pas més en un llarg procés de desmantellament de les possibilitats de recuperació de la llengua pròpia dels valencians.
El camí és llarg i ben estructurat. L´educació era un pilar clau en aquest intent de redreçament i per això les línies d´ensenyament en valencià van anar desapareixent, primer al Batxillerat, després Secundària obligatòria i el tercer pas serà l´Educació Primària. La crisi econòmica serà el pretext perfecte.
L´altre pilar de prestigi és la visió externa i social de la llengua. És per això que la televisió pròpia s´ha castellanitzat completament al punt que el valencià ha quedat pràcticament reduït a ser l´idioma de Babalà. Potser per això no s´exigeix al funcionariat que conega la llengua pròpia d´un territori que administra i, de passada, es tanca així una porta més a la normalització.
No cal que remarque el trist paper dels polítics en aquest tema. Sembla clar que als dos partits majoritaris els va bé aquesta degradació i que la visió superior sobre el desmantellament cultural (i per extensió polític) els beneficia.
D´aquesta manera, el valencià es converteix a poc a poc en una molesta reivindicació d´una minoria que, com a minoria sembla que esdevenim més radicals, més exagerats i irreals. Al capdavall, som quatre gats desprestigiats fàcilment qualificables: els altres, los del valenciano.
És evident que el tancament de TV3 no és una acció més, hi ha rere aquesta prohibició molta intenció i ha costat anys aconseguir-ho. TV3 al País Valencià era la molesta constatació de la unitat de la llengua, un espill incòmode on reflectir un model de gestió política, econòmica i cultural. I el mapa del temps treia la son a més d´un.
I, aleshores, què fem aquells que encara creiem en la llengua i en la cultura pròpia? Evidentment només ens queda la societat civil, la persistència, la voluntat de ser capaços d´explicar que tenim la raó i volem fer-ne ús. Caldrà indefugiblement organització, tenir voluntat de lluitar pel que se´ns vol fer perdre i fer públic el nostre propòsit de resistents. En algun moment haurem de dir prou. Si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà. L´altra eixida és la rendició.
Silvestre Vilaplana. LEVANTE, 25 de febrer de 1011
----------------------------------
Toni Cucarella, "Països Catalans és Democràcia"

---------------------------------

Fora de Test

El valencià no s'escriu TONI SOLER

Autoodi.
Potser hauríem de partir d'un raonament incòmode, fins i tot desagradable: són els valencians els que han tancat TV3. Valencians de la costa i de l'interior, de parla valenciana o castellana, de classe alta, mitjana i baixa, que formen la sòlida majoria social que permet al PP guanyar elecció rere elecció. El País Valencià és així: atorga la majoria absoluta a una colla de pijos corruptoides i feixistoides que contemplen indiferents, o cofois, l'ocàs de la llengua pròpia i la madrilenyització de les formes de vida valencianes. Són la viva representació d'una catalanofòbia que, en part, és autoodi: i és que, per l'obsessió de no semblar catalans, els valencians ho han sacrificat tot, fins i tot la seva llengua, i una part molt important del seu bagatge històric i cultural, per fer de la seva capital el barri marítim de Madrid. Més que dramàtica, la realitat valenciana resulta d'un patetisme esborronador.

Lomana.
És dur d'acceptar, però el tancament dels repetidors de TV3 no li suposarà cap cost electoral a Paco Camps; ans al contrari, potser li donarà més vots. Ahir, mentre molts de nosaltres ens esquinçàvem les vestidures i enviàvem missatges solidaris als germans del sud, la premsa de València dedicava força més espai a parlar de la proclamació de Carmen Lomana com a fallera major. No negaré que hi ha valencians patriotes, lluitadors, que mantenen la flama amb penes i treballs, fent front a l'hostilitat del seu propi govern. Però són una minoria. Una minoria molt minsa. El gruix de la població ha dimitit, s'ha passat al castellà o, com a mínim, ha perdut el respecte envers la seva llengua. Com aquella veïna de Sedaví que li va dir a Ferran Torrent: "Vostè escriu en català, i no en valencià, perquè el valencià no s'escriu".

Genocidi.
Si neguem aquesta evidència, serem tan tossuts com els del PP quan neguen la unitat de la llengua. Assumir la realitat dels fets és sempre un deure. Això no vol dir que no ens preguntem el perquè de tot plegat: en fer-ho, constatarem que el País Valencià ha estat objecte d'un genocidi cultural tenaç, massiu i despietat. No va ser pas un caprici d'en Franco, sinó el resultat d'una acció política secular. Per desgràcia, es va iniciar sobre terreny adobat, perquè a la Baixa Edat Mitjana les elits del Regne de València ja s'havien lliurat amorosament als braços de Castella. Tot això, aquí, ho sabem molt bé, perquè Catalunya també ha estat víctima d'aquest intent de genocidi. Però nosaltres ens hi hem sabut resistir millor. Aquesta és una altra evidència.

Quan hi ha una mala notícia a València, els catalans acostumem a rebre crítiques de signe divers. Això succeeix per indolència, per ingerència, per paternalisme, per incomprensió, pel que sigui. En aquesta ocasió, però, espero que ni el govern ni la societat catalana no es passin de prudents. En primer lloc, per solidaritat amb els valencians que estimen la seva llengua, siguin pocs o siguin molts; i en segon lloc, perquè la defensa del català s'ha d'exercir sense límits de cap mena.

www.ara.cat

El melodrama valencià escriu una pàgina més
Persecució i mort de TV3
Sense senyal Francesc Lópes

2011-02-16T15:34:00.001+01:00

Per què als catalans esl diuen "polacos"? (I i II)
Coneixeu el programa d'humor Polònia?
Creieu que algú aprén català fora de Catalunya-C.Valenciana-Balears?
Ací teniu la història de l'Aleksandra Tymczewska, una estudiant polonesa que va aprendre català mentre estudiava Filologia Hispànica a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia) i el parla perfectament.

Un llibre recomanat: Un polaco en la corte de Juan Carlos, de Vázquez Montalban
youtube Tallers x la llengua
TELP1

T'estime, t'estimo, t'estim

2011-02-03T17:51:00.000+01:00

Manuel m'ha parlat de la cançó "Camals mullats" del grup La Gossa Sorda. Ací teniu l'enllaç de la versió sonora i de la lletra escrita. Escolteu-la sencera i feu els següents exercicis:
Camals mullats
lletra

- Intenteu explicar el títol
- Enuncieu el tema i feu-ne un resum
- Busqueu-hi referències culturals, literàries, polítiques...
- Expliqueu les característiques dialectals

Enric Valor

2011-02-03T09:42:00.000+01:00

A partir del 14 de febrer, a l'IES Clara Campoamor, hi haurà l'exposició itinerant "Enric Valor, el valor de les paraules". Fa un passeget?

totapedrafaparet

Mil cretins

2011-01-28T15:19:00.000+01:00

Avui s'estrena Mil cretins. Tenim ben poques ocasions per veure pel·lícules en català i aquesta en podria ser una, al cine Babel. Us hi animeu?
Als cines UGC, la Univesitat de València, com cada any, organiza un cicle de cinema en valencià, dimarts a les 20h (fins a l'1 de març).

Quim Monzó, Mil cretins. Quaderns Crema, 2007.
Mil cretins és el nou llibre de relats de Quim Monzó després d'El millor dels mons. En un nou pas endavant, Monzó passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l'amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana.

opinió

Director: Ventura Pons
Director de fotografia: Joan Minguell
Guió: Ventura Pons. Quinze històries basades en contes dels llibres de Quim Monzó Mil cretins i Vuitanta-sis contes.
Actors: Jordi Bosch, Aleix Albareda, Mar Ulldemolins, Joan Crosas, Roger Príncep, Òscar Rabadan, Francesc Orella, Mingo Ràfols, Carol Badillo, Dafnis Balduz, Ramon Pujol, Clara Segura, Roger Berruezo, Montse Pérez, Mercè Comes, Marta Milà, Julieta Serrano, Roger Batalla, Elena Tarrats, Edu Soto, Peter Vives, Aida Flix, Toni Albà, Pau Poch, Pere Brasó, Marc Clotet, Ariadna Cabrol, Joel Joan, Alícia Roi, Santi Millán, Joan Borràs, Carme Molina

Cada història desenvolupa les misèries humanes a través d'experiències quotidianes, com la vellesa, la mort o l'amor. Des del transvestisme a la tercera edat del senyor Beneset fins a la fama a La Lloança, cada relat té en comú diferents personatges que van apareixent en una o altra situació. Totes les històries tenen en comú la fina ironia i l'humor negre que caracteritza la narrativa de Quim Monzó.

tràiler

Estellés

2011-01-24T10:28:00.001+01:00

Demà farem a classe el control de lectura (curtet) de l'antologia de Vicent Andrés Estellés Mort i pam, i a continuació llegirem els poemes que haureu triat.
Ací teniu alguns enllaços que us poden ajudar. Al primer hi ha un dossier amb informació i activitats molt útils.
Estellés "El gust per la lectura" XTEC.CAT
Llirures Volen IES Paco Mollà
Testament mural ambitlinguistic.blogspot
avecteatre
llenguailiteratura
mallorcaweb

Sis homes

2011-01-21T00:38:00.001+01:00

Ja s'ha començat a publicar informació en el blog Diàleg entre l'escriptor i els joves lectors d'enguany. Feu una ullada al concurs.
Podríeu buscar la relació d'aquesta foto (Síria) amb Sis homes?

Som-hi!

2011-01-19T19:32:00.001+01:00

Davant la pregunta " ¿Qué hora es, por favor?", si contestem "Les set i mitja", estem discriminant, estem compartint...?
Feu una ullada a aquest vídeo que he vist avui a InfoMigjorn